Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Cinc textos ens poden servir de presentació del passeig de la Seu d'Urgell, el centre per excel·lència de la vida econòmica i social de la ciutat, juntament amb el carrer Major. El primer, firmat per Joan Santamaria (Lleida, 1887 – Barcelona, 1955), permet copsar la vitalitat i el brogit de la gent al passeig quan, a les cinc de la tarda, el dia comença a aca-bar-se i tothom surt al carrer per gaudir de les hores d'oci. En el segon text, obra de Vidal Vidal, trobem l'explicació d'alguns aspectes socioeconòmics de la ciutat que poden ajudar el viatger a entendre la manera de viure dels habitants de la Seu. El tercer text, escrit per Isidre Domenjó, explica quins han estat els canvis més importants que aquesta via urbana ha sofert en els últims anys i, en conseqüència, permet al lector d'imaginar quina era la imatge del passeig en èpoques més antigues. El quart text és un fragment de Josep Albanell que recrea records d'infantesa. I encara, podem reblar el clau amb un fragment del poema que Joan Graell dedicà a qualsevol ciutat moderna o la Seu d'Urgell, on treballa, referint-se al traüt urbà.
Són cinc hores de la tarda. No hi ha cap color viu, cap soroll ingrat ni cap estridència. Tot es mou i respira pianíssimament, amb un aire alentit i lliscós com si estigués ficat dins una gerra d'oli. Entrem a la Seu a l'hora que la canalla surt d'estudi i les nenes de costura; dringa per l'aire el repiquet de l'enclusa d'un ferrer, passen uns capellans que vénen del cor, i al cap d'una estona un camió tot blanc de polseguera amb unes dones que fan l'ànec abocades a la finestra; un ruc es rebolca en el fem d'un carrer embardissat; un confiter esfuria les mosques amb uns espolsadors de paper mentre us mira embadalit; de la porta del convent d'una placeta blanca i solitària surt el cant nasal d'unes monges i la sonsònia trista d'un orgue enrogallat; al passeig, els pardals salten i piulen entre una colla de vells que prenen el sol de color de carabassa; una mossa ve de l'hort amb un cistell al cap que deixa una fresca regatera de fragància de fruita; sentiu una forta bafarada de pa desenfornat i de seguida una altra de vi novell i al darrerae una altra de femta de soll; una noia canta dalt d'un finestró i un gall li contesta de lluny; una campaneta toca a rosari; passa el senyor bisbe que se'n va a passeig; de l'ull d'unes golfes apunta una canya amb un rastell de tomàquets secallons que atreu les rata-pinyades; sentiu un clarinet que gemega dins la botiga fosca d'un sabater...
Quina lassitud, quin benestar! Instintivament, allargueu els braços, acluqueu els ulls, feu un badall de nyonya, i, de sobte, us sentiu tan cansats que ni esma no teniu de demanar el sopar i anar-vos-en al llit.
A baix a la Seu també es menja bé, potser sense arribar a l'excelsitud d'aquella Orgia gastronòmica. La ciutat s'ha convertit, a causa de la seva proximitat amb Andorra, en un centre turístic important. Hi proliferen hotels i restaurants. Però la seva mateixa condició de lloc de pas, d'etapa en el camí als hipermercats del Principat, fa que, a desgrat d'atresorar un meritori conjunt monumental, sigui una localitat no gaire coneguda.
A la Seu se li nota la seva condició fronterera, fins i tot diria que un cert aire afrancesat. La primera impressió del viatger que arriba és excel·lent. El magnífic passeig Joan Brudieu, batejat en honor al cèlebre polifonista urgellenc del segle XVI, una rambla ombrejada per tres fileres de majestuosos plataners, amb les seves terrassetes i quioscos, està flanquejada per edificis notables, com el casalot d'aspecte parisenc que avui hostatja el consell comarcal, antiga casa de cites, amb teulada de pissarra i mansardes, o el veterà hotel Andria, de monumental escala sobre el jardí davanter. Aquí podem tastar algunes de les especialitats comarcals recuperades en els darrers temps, com ara el pernil a l'agredolç, o el jarret de vedella bruneta. Al capdamunt del passeig hi ha un sortidoret circular, i els diumenges al matí els vells seuen en un banc de pedra que el circumda o a la barana del mateix sortidor, a llegir els acolorits suplements dominicals dels diaris o a xafardejar sobre la darrera evasió de divises interceptada a la propera duana.
Hi ha coses d'aquest passeig que ja han canviat. De bancs n'hi ha uns altres i els arbres, encara que són els mateixos, pateixen vellesa i han passat també malalties i secada. I com més trigui el lector a passejar-se per aquesta plana més diferent trobarà la imatge si la compara amb el natural d'aleshores. Canvia el Passeig però continua essent el mateix de sempre, acollidor de trobades, incitador d'anar-hi a estirar les cames. Fet de primers del segle que ara som, el Passeig de la Seu és motiu d'orgull i reivindicació de la conversa que vol recuperar-se. [...]
Tot hi cap, sota aquests arbres del Passeig que coneixem. Hi són trobables tants personatges com siguem capaços de recordar d'aquesta ciutat que és la nostra. El Passeig és, de la Seu, la saleta. És on fem passar els convidats que vénen, allà on volem que es trobin còmodes, com estarien a casa seva. És el lloc del qual n'estem més orgullosos; per això el mostrem abans que qualsevol altre.
Perquè, fet i fet, quan més m'agradava la Seu, a mi, era a l'hivern, ara me n'adono. De bon matí, quan sortia cap a l'escola, el sol encara no havia sortit del tot. Al passeig, el brollador es veia glaçat, tot ple de caramells de gel. Els prats amagaven el verd de l'herba sota una capa fràgil de glaç que semblava una vànova de randa molt fina. Feia un fred que pelava. Se't gelaven el nas, les orelles i la punta dels dits, i quan parlaves t'eixia de la boca un nuvolet de fum blanc que es desfeia de seguida...
A mig matí el brollador encara estava glaçat —s'hi passava tot l'hivern—, però ja s'havia fos el tel fi de gel dels prats i els arbres sense fulles degotaven a poc a poc com si l'escorça se'ls tornés pluja.
Els dies clars d'hivern veies les muntanyes que encerclaven la ribera de la Seu, totes verdes i blanques. Verdes pels pins i els matolls que no perdien la fulla, i blanques per la neu. Al fons de tot, gairebé tocant aquell cel tan blau i tan net, hi havia el Cadí, una serra grisa i poderosa que, sovint, enfonsa la punta dels seus pics en la massa espessa de cotó fluix dels núvols. Quan el sol s'amagava, semblava que la nit baixava des del cim del Cadí i s'aplanava damunt les cases, a poc a poc, sense fer fressa, alhora que es destapaven els primers estels.
La veu del poble (fragment)
En aquesta ciutat no hi neva
els dies són eixordadors
i no hi ha lloc per aparcar.
I mentre passegem,
erectes damunt l'asfalt,
els pàl·lids semàfors tricolors
acarreren el nostre futur
vers una glòria del tot incerta.
Plena de restriccions,
plena d'obligacions,
plena de cruels rellotges
que ens amenacen amb llargues agulles
que fereixen els nostres sentiments,
la Urbs Moderna creix
engendrant la pol·lució
que esberla la bellesa
de la nit estelada.
Altres indrets de La Seu d'Urgell: