Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'avinguda del Salòria és un dels carrers més llargs i més impersonals de la Seu. De nord a sud, comença amb la comissaria de la Policia Nacional i acaba amb els Pavellons Militars. Però vet aquí que, a mig camí, davant mateix de la Cooperativa Lletera Cadí, hi ha cal Planxet, cal Guiu, si hem de respectar la denominació oficial. El Guiu i el Club Corona, un tuguri subterrani de reverenda memòria, eren els dos locals on dues o tres generacions de joves urgellencs (i veïns immediats) provaven de sobreviure (és a dir, lligar) durant els diumenges d'un hivern que a la Seu dura, anant bé, vuit mesos. Al davant, podem lle-gir un text d'Isidre Domenjó que en descriu l'ambient de quan ell i els de la seva genera-ció freqüentaven la discoteca.
Gent vinguda de l'Alt Urgell, de la Cerdanya i també d'Andorra, fa cap, els diumenges al vespre, al Guiu. El Guiu —conegut per alguns amb el nom de casa, cal Planxet— és una sala de festes —i no voldria que semblés propaganda — que tant pot fer de discoteca d'allò més convencional com, quan l'ocasió ho propicia, transformar-se en plaça de poble, una nit de festa major. Aquest local, situat a la part més antiga de l'eixample de la Seu, té la seva pròpia història, sempre lligada, però, a la de la ciutat. A casa, la mare encara recorda quan, de soltera, hi entrava amb un abonament que servia alhora per al futbol i per al ball. Parla d'aquella època en què els llums només eren blancs i servien per a fer claror, no com ara, que amb prou feines acoloreixen la penombra. A cal Planxet hom acostuma a estrena balladora i molts, amb el pas del temps i deixant-se arrambar per la fortuna, hi troben xicota. A tothom se'ls féu especial, de segur, el primer dia que hi van entrar i prou l'han de re cordar —no aniran a negar-m'ho— de forma especial. Si més no, per a mi sí que ho va ser, d'especial.
Sí que ho va ser, de veres. Primer, perquè no vaig pagar a l'entrada; segon, perquè vaig cobrar a la sortida. No, no és el que us penseu. Jo, a cal Planxet, no hi havia entrat mai. Tenia aleshores setze anys. Gràcies al Paco, un company de l'institut, m'hi vaig col·locar de cambrer i d'aquesta manera, a més de companys d'estudis, ho vam ser també de la feina, a partir de llavors. L'ofici no l'havia fet mai i de seguit hi vaig posar de manifest la meva poca traça. «És qüestió de pràctica, no t'amoïnis», em va consolar Paco quan l'escuma de la primera cervesa que acabava de servir sobreeixia després d'enfilar-se, sense que jo pogués fer res per evitar-ho, got amunt. I el fet cert és que al cap de poques setmanes ja podia dir que em defensava, i quan va haver passat més temps, l'habilitat adquirida ja em permetia fer algunes accions gairebé de malabarisme, com la de sostenir quatre gots en una sola mà i anar-los omplint de dos en dos. Aneu a saber on hauria pogut arribar si no hagués plegat de la feina al cap d'un parell d'anys!
Havia après a preparar diverses combinacions, a base de barrejar licors i refrescos de tota mena, la majoria de les quals — ho admeto — no les havia ni tastat mai. Entre aquests còctels, n'hi havia un que gaudia de força preferències per part dels qui, més desvagats que assedegats, s'atansaven al taulell i s'hi repenjaven llargues estones. Aquesta beguda composta rebia el nom de «Sant Francesc». Els coneixedors del beure ja en sabran la composició, el color rogenc que presenta la mescla i el sabor dolç que li dóna, sobretot, la grosella.
Vaig servir un «Sant Francesc» a un client que m'era desconegut. Parlo de quan feia més d'un any que hi treballava i, per tant, els qui s'abeuraven amb una certa quotidianitat ja me'ls coneixia. Era un home jove, d'aspecte pulcríssim. El cabell ros, tallat molt curt, i les faccions suaus, arrodonides, li treien anys del damunt. Quan vaig desar el got damunt el taulell, l'individu s'acabava d'eixugar amb un mocador blanc ben plegat i planxat les gotes de suor que se li desprenien del front. Era juliol i ell anava amb americana, d'un color cru discret. Em va preguntar per l'amo.
— Un moment, que ara us el crido. Vaig assistir, entre passiu i indiscret, a la conversa. El desconegut es va presentar com a delegat-inspector d'una anomenada «Societat Sant Pere» que, pel que em va semblar entendre, aplegava els estadants del Cel.
— Vinc a cobrar els drets de nomenament per poder servir begudes que duen per nom el d'algun dels nostres associats.
— Drets d'autor, com si diguéssim... —va mirar d'aclarir l'amo.
— No aneu del tot errat, no
— Caram amb els impostos!
— Aquí, o tots frares o tots monjos, no li sembla? — va dir, contundent, el visitant per posar fi a l'incipient rondineig.
— És clar, és clar...
I, religiosament, ho va haver de pagar.
Altres indrets de La Seu d'Urgell: