Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Dins el parc de la Valira, situat a l'oest de la ciutat, a la riba del riu del mateix nom, hi ha el claustre, inaugurat el 1990, que fou dissenyat per Lluís Racionero, construït pel seu germà Javier i ornat amb una quarentena d'escultures de Manuel Cusachs. Fonamentalment, busca ésser una rèplica del claustre romànic de la catedral, i destaca perquè la iconografia dels capitells està composta per personatges de rellevància històrica del segle XX, entre els quals hi ha esportistes, polítics, músics, científics i religiosos, entre d'altres. Un text de Vidal Vidal n'explica les característiques més importants. També amb vistes al riu la Valira podem llegir un text en què Josep Albanell evoca els records d'aventures fluvials de la seva adolescència.
Hi ha encara, a la ciutat, un altre punt que mereix una visita. És el nou claustre situat a la riba de la Valira. Es tracta d'un quadrangle aïllat, voltat de xiprers i bastit amb la mateixa pedra vermellosa i el teulat de pissarra que el claustre de Santa Maria. Però, en aquest cas, els capitells zoomòrfics han estat substituïts per l'evocació de personatges històrics del segle xx. Antropomorfisme contemporani ideat per l'escriptor i urbanista urgel·lità Luis Racionero. Els capitells decorats són vuit en total, amb referència a artistes de cinema, còmics, esportistes, polítics, literats i també dictadors cèlebres. Aquest darrer ha estat el més polèmic, i com a tal ha estat objecte de diversos atemptats. En tot cas, un reeixit espai de repòs i silenci on el passeig solemne i monòton dels canonges ha estat substituït per la tafaneria dels turistes i el xivarri de la canalla amb bicicleta.
Tot va començar quan els terrors de l'any 1000. Jo era llavors a la Seu d'Urgell, convidada per Ermengol de Conflent, el bisbe i cosí germà meu, que oficiava aquella nit paorosa dins la humida i granítica catedral per als terroritzats pagesos de totes les rodalies que s'acollien a l'única protecció possible, la que oferien els murs sagrats i la forta presència del bisbe Ermengol.
En la nit freda, passant pels carrers desolats de la Seu, il·luminats pels focs de les teieres que penjaven a les cantonades, sota les voltes del carrer vell, davant la casa dels pelegrins, mirant els signes, recordava l'estel que, aparegut sobtadament en el cel de setembre, va romandre-hi fins dies enrere, per tal de fugir misteriosament al cant del gall. De presagis funestos i meravellosos no n'han faltat: fam, pestes, estels, dones parint prematurament, animals monstruosos, tot ha prenyat aquesta nit d'impensables possibilitats. Diuen que és la fi del món, jo no crec en la fi del món, com no hi creu el meu cosí Ermengol, ni l'església, però la gent camina sota un cel pesant de presagis i temors, agreujats per la terrible realitat de les devastacions d'Almansur. Passi el que passi, hem d'ésser a la catedral per a donar presència d'esperit als súbdits.
Això d'aquelles estranyes imaginacions de noies desconegudes em va passar ja fa un bon grapat d'anys, quan vivia a la Seu d'Urgell. La Seu, en aquella època, era una ciutat petita, pagesa, una mica ensopida. Hi havia pocs cotxes, les cases no eren gaire altes i de tant en tant et trobaves, pel carrer, un ramat de bens o un parell de bous que arrossegaven calmosament un carro pleníssim d'herba tot just dallada, o bé una corrua de vaques romanceres que tornaven de pasturar del prat.
Et trobaves també, de tant en tant, un tractor que baixava de l'era o bé el camió de la cooperativa lletera que venia dels pobles encimbellats dalt de les muntanyes, carregat d'albúrnies plenes de llet fresca, acabada de munyir...
A la primavera, la Seu venia tan bonica que gairebé enlluernava: tots els prats que envolten la ciutat exultaven de verd; era un verd nou, brillant, com si fos un color acabat d'estrenar. Pels marges, a prop dels camins, hi creixien els pixallits grocs, els blauets, les campanetes de color de rosa... Entre l'herba s'hi feia una planta de tija llarga que nosaltres en dèiem vinagretes, i que el seu gust àcid anava molt bé per entretenir la set mentre jugàvem a indis per camps i arbredes.
Al mig de l'estiu, quan el sol picava de valent, ens n'anàvem, en colla, a banyar-nos a les tolles del Segre. La que tenia més anomenada era la Tolla del Tronc i sempre es trobava plena de jovenalla. No era gaire lluny de la població, és a dir, que t'hi arribaves en un salt, i, a més, hi podies aprendre a nedar sense perill perquè, allà, l'aigua era quieta i mansa i sempre feies peu.
De vegades ens n'anàvem a collir móres, lledons o cireretes de pastor pels voltants. I si ens venia de gust provàvem de pescar alguna truita a mà en els reguerons de prop del riu.
Segons com, en lloc d'anar a la Tolla del Tronc, ens n'anàvem al Mesclant de les Aigües, on el Segre i la Valira s'ajunten. Allà hi havia sempre pescadors de canya que miraven de fer picar barbs, bragues i truites. Els uns pescaven amb suro, d'altres amb ham de cullereta i d'altres, a l'hora que el sol es pon, al mosquit, amb una canya llarga i flexible, assotant l'aigua sense parar, amb la cadència del vent que movia les branques més altes dels clops i dels albons... I mil coses d'aquestes.
A la tardor el vent començava a fer pessigolles als arbres i les fulles, una a una, s'anaven rendint. Feia bonic de mirar, qualsevol clapa d'arbres de riu, amb les fulles vermelloses, com si pressentissin el fred que ja s'acostava.
Altres indrets de La Seu d'Urgell: