La Mola

Autor: Jaume I Conqueridor
Obra: Crònica o Llibre dels Feits , 1982

132

 

E, quan haguem menjat, e era prop d'hora de vespres, venc a nos missatge que peons de Terol e de la frontera havien emblat Ares. E era aquí ab nos don Pero Ferràndez, e don Atorella, e aquest qui venc demanà albixeres per les bones noves que aduites havia. E nós dixem-li que les li daríem. E don Pero Ferràndez no sabia re en aquella frontera. E dix don Atorella;

- Senyor, gran bé vos ha vengut, que molt havets guanyat ui, que entrada és de guanyar lo regne de València.

E nós dixem;

- Així ho vulla Déus.

E ell dix;

- Senyor, no-hi tardets, que Ares és molt bo llogar e molt fort, e podets-lo retenir a pesar de tots quants sarraïns ha al món; e pensats de cavalcar, e no tardets, que jo sé el llogar qual és, e vós veurets-ho quan hi serets, e direts que jo us he dita veritat.

Autor: Joaquim Garcia Girona
Obra: Seidia , 2000

Desconhortats los expedicionaris

i a l'infant fent cabdill de la mainada

la volta d'Ares a tot córrer prenen

de més força i auxilis en demanda.

Vindran a deslliurar lo fill d'en Blasco,

viu o mort, mes que sang los coste cara.

No tornen tots a Ares: uns se'n pugen

al Montcatil veí, gran atalaia

per a aguaitar més terra.

Una mesquita

al capoll, alça el braç de sa almenara.

Los cavallers cristians allí sorprenen

uns sarraïns, qui abstrets hi són de guaita.

Sense deixar-los lloc a resistència,

en va els pregunten noves de l'alçada

dels seus. Mirades feréstegues, rabioses,

obtenen per resposta a sa demanda.

Però els calius que veuen d'alimares,

ben clar los diuen, que la nit passada

s'han fet senyals los moros de l'envolta,

i qui-sà en armes s'han alçat tots ara.

Sona un corn... Aquells moros se'ls esmunyen

de les mans als cristians, qui, toc d'alarma

judicant lo del corn, la vista giren

al lluny... i allà ataüllen a la rambla

Carbonera, ¡gran Déu! ¡Una host mora

que puja rambla amunt com la boirada!

No volen saber més: del puig se'n fugen

i peguen dret a Ares.

Autor: Josep Maria Espinàs i Massip
Obra: A peu per l'Alt Maestrat , 1991

Deia que n'han passat moltes, de coses, en aquest lloc aïllat i esquerp, justificades per la necessitat de dominar el penyal i el castell. Els ordes militars van enfrontar-s'hi, per governar la Comanda d'Ares, i durant les guerres carlines el general Cabrera, anomenat el Tigre del Maestrat, hi va instal·lar el quarter general.

No pujaré a la Mola, si hem de continuar avui el viatge. Diuen que es poden distingir punts tan llunyans com Morella i Penyagolosa, i també Benassal i la Font d'En Segures, que ja començo a enyorar. Un modest paper de la Mancomunitat Turística del Maestrazgo, Castellón-Teruel, assegura que a la Mola d'Ares «el cielo y la tierra se funden con el lejano horizonte y te invitan a encontrarte a ti mismo». Jo més aviat tinc ganes de no trobar-me amb mi mateix, sinó amb una hostalera amable, que ara seria per a mi el cel i la terra.

L'església d'Ares té un cos notable i una solemne façana barroca, i la raresa d'un campanar més baix que l'edifici; però el centre de la vila el marca l'ajuntament —en una façana diu Casa Capitular—, que és a cavall de dues places i el conjunt forma un espai ben ordenat i amb caràcter. Hi ha uns porxos, li diuen el Perxe, gòtics, que sembla que corresponen a l'antiga Llotja. Si en el marc tan bonic d'aquesta plaça hi hagués unes taules de cafè i un balcó del qual pogués dir: és el meu...