Estació Internacional

Eren moltes les vegades que havia passat per Portbou, però ara venia per quedar-m'hi una temporada. Tenia la sospita que era d'aquí o de prop d'aquí l'única persona que em podia donar alguna referència precisa de la dona de l'abric blau i el barret escàs o que, si més no, podria posar-me en contacte amb qui podia fer-ho. Estava segura que si em veia, si em tornava a veure, pel carrer, a la platja, al port, dinant o sopant a l'Espanya o a La Masia, cauria en la temptació d'acostar-se'm, com ho féu a Barcelona, aviat farà dos anys, i contestaria de bon grat totes les meves preguntes. Però per si un cas no compareixia, per si un cas no aconseguia trobar-la, continuava intentant per la meva banda refer les passes de la dona que la nit del 30 de desembre de 1959 baixà del tren provinent de Barcelona a l'estació de Portbou i en deixà constància en una carta.

Amor meu -va escriure-. He arribat a Portbou. Són més de les dotze. En baixar del tren de Barcelona no fa ni dues hores, he comprovat que el rellotge de l'estació s'havia aturat a les sis i ho he pres per un bon senyal.  Tot el que no marqui la nostra hora és fora del temps. I fora del nostre temps res no m'importa. Duc l'abric blau i el barret del mateix color que tant t'agradava que em posés. Fa fred. M'he vestit com quan ens vam conèixer, indiferent a la moda que s'usa, per enllaçar directament amb aquells dies com si el temps transcorregut des d'aleshores no comptés, com si mai no hagués passat.

És poc probable, gairebé diria que impossible, que vostè hi fos, allà, a l'estació de Portbou fa més de quaranta anys i per algun d'aquells atzars miraculosos s'hagués fixat en ella com els que es tombaven a mirar-se-la i, a banda de mirar-se-la, hi hagués travat relació. Però tal vegada, qui sap, podria ser vostè la persona que li dóna la clau després d'inscriure's, l'acompanyà fins a l'habitació i li dugué la maleta o l'ajudà almenys a transportar-la. Vostè a qui no he pogut trobar a cap dels hotels que encara són oberts, perquè probablement ja no treballa, es dedica als seus ocis, entre els quals, sortosament, sobresurt la lectura. Tal vegada vostè era el propietari, l'encarregada o el recepcionista d'un hostal que ja no existeix, d'un hotel tancat dècades ençà, enderrocat no fa gaire i reconvertit en un edifici d'apartaments -el nom del qual, Hotel de França, i l'adreça figuren en una vella guia telefònica-, i malgrat el temps que ha passat recordi alguns dels seus hostes, aquells que destacaven, com la dona de l'abric blau i el barret escàs i circumstancial, entre la majoria de clients anodins, pastats amb el mateix motlle, i em pugui donar algun detall, alguna dada de les moltes que desconec. [...]

Des de fa quasi dos anys no faig altra cosa que dedicar-me a cercar senyes deixades per una dona anomenada Cecília Balaguer després de baixar a l'estació de Portbou, entre un 30 de desembre de 1959 i la nit del 4 de gener de 1960, data de la seva mort.

La dona que és a punt de baixar del tren, amb una maleta de pell a la mà, du un abric creuat de solapes amples de color blau fosc i un barret escàs, com de circumstàncies, un barret per complir amb una moda llunyana i no amb un hivern fred com aquell del 1959.

Si no fos per l'enorme volta metàl·lica, les nombroses vies, la densitat dels casalots de duanes, les bubotes dels vagons arrenglerats a l'esquerra, l'estació semblaria de repertori, tan inhòspita i atrotinada com qualsevol en aquella època. Per això potser no em cal perdre ni una ratlla a descriure l'olor empudegada del sofre cremat, les marquesines plenes d'escletxes ni les parets clapades per una brutícia antiga, perquè molt més que no en el lloc, voldria posar esment en la figura d'aquesta dona que acaba de baixar d'un tren en una ciutat que no és la seva, on probablement no coneix ningú, on no sabem si algú l'espera.

Avui fa dues setmanes que som a Portbou, esperant. Sempre esperant l'aclariment definitiu que ben segur és fora d'aquests papers. Malgrat que el fet d'ésser aquí és debades —perquè ni he trobat la persona que em dóna les cartes ni cap nova informació—, el lloc m'agrada i la gent és amable: «Així que vostè viu d'escriure el primer que li passa pel cap», em diu molt camusianament, per cert, la mestressa de l'hotel on estic instal·lada, un hotel obert des del 1960.

Des de la meva habitació puc veure la torre de l'església, tan immensa i tan poc acollidora com l'estació i per on m'he passejat sovint. El tràfec de trens és encara força abundant però des que se suprimiren les duanes, des que no hi ha fronteres, l'estació ha perdut prestigi i el poble habitants. Per això alguns malpensats asseguren que l'ajuntament no dóna de baixa els morts, la qual cosa converteix en espectres part de la població.

L'estació de Portbou no s'assembla a les estacions petites dels pobles ni als baixadors, totes iguals, de pedra, amb la teulada vermella, senzilles i acollidores. L'estació de Portbou té un punt de majestuós i d'opulent, i la distribució de les andanes i dels incomptables rails és notable i laberíntica; les vies fan un mar planer i extens, s'encreuen i s'enllacen; els vagons solts hi corren sense fre. Una gran volta de ferro i vidre cobreix les andanes i les vies espanyoles; és una cúpula per on la claror entra amb prou feines i on volen, esverats, els ocells d'un costat a l'altre; a sota hi ha un edifici gris que acull la duana, els despatxos de l'estació, el vestíbul, el bar, els pisos dels ferroviaris. A l'altra banda de l'edifici hi ha les andanes i les vies franceses, que són més estretes. Els trens francesos arriben a Portbou i els espanyols arriben a Cervera.

I tu fas contraban. Quan les campanes de l'església toquen l'àngelus plegues de la feina; a vegades, sortint d'escola, et trobo que puges i tornem junts a casa. Dinem de seguida, tu agafes el tren de la una i comences a Cervera la segona jornada, seguida i llarga. I fas contraban. Passes, cap a Cervera, licors; cap a Portbou, cafè. Portes, dia per altre, un quilo de cafè a la mà i un altre o un parell més d'amagats a dintre els pantalons, a la cintura, amb el botó de dalt del tot descordat i el cinturó estret.

L'aire de la tarda és diàfan, fred. A fora, ha afluixat la ventada que escometia els carrers però, tot i així, Portbou a l'hivern continua sent un lloc espectral, inhòspit. En certa manera, també ho és aquest vestíbul de l'Estació Internacional. Un nom solemne, excessiu, quan ja són lluny els anys d'esplendor. Desapareguda la frontera, què resta del tràfec de passatgers i mercaderies? El poble i la seva estació ara són indrets per a la quietud, i potser també per al desassossec, sobretot en aquesta època de l'any.