Porxo d'en Balleu

Autor: Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
Obra: Cançons de rem i de vela (dins Obres completes. Poesia) , 1962
Pàgines: 257-259

La balada de Luard el mariner

 

Luard és una pell socarrimada,

i és una llengua que no tasta gras;

clatell pelut, i la gorra enfonsada

fins al nas;

samarreta de plom, cul de cabàs.

Quatre dents que s'escapen, vironeres,

d'un trosset de bigoti atapeït,

ulls amb un pam d'ulleres,

i unes ungles més negres que la nit.

Luard, cos rebaixat, fortor d'esquer,

peus seguidors de totes les tasqueres,

cridaire, mentider i home de bé,

Luard el mariner!

 

Més sec que el boll, més pobre que una rata,

entre els xiulets i les cançons s'esmuny;

si peta la batussa i la bravata,

no correrà molt lluny;

li fan por el ganivet i el cop de puny;

mes avesat a somniar i a riure,

no està per fressa el mariner Luard,

i si li deixen una bota lliure,

per ell no es fa mai tard.

Si el cor de les misèries se li estripa,

amb un traguet ja ha posat oli al llum;

grata amb les ungles un rebrec de pipa,

que és sutja i queixalades i ferum,

i va xuclant el fum!

 

Tot aclofat en el seient de boga,

palpa les cartes amb els cinc sentits:

el rei. l'as, i el cavall i la groga

li fugen dels dits;

i dringa el coure en els taulells podrits. Amunt, Luard! La sort és rossa i grisa;

ja en tens per una veta del calçat

o un pedaç de camisa!

Luard, ara has perdut i ara has guanyat!

I si les peces són de migra o d'upa,

Luard, sempre fa un sol entrellucar;

i després que estossega i que xarrupa,

diu cargolant les cartes amb la mà;

Sí, mira! Va com va!...

 

Luard, vinga a buidar un sac de mentides,

de colors blau marins i virolats,

de cares amb cent ulls i pells humides,

i fets desllorigats;

i se l'escolten tots bocabadats.

Conta un calvari d'escorpions i penes

fonedisses del greix,

i la perla del pit de les sirenes

i aquells misteris platejats del peix.

De tot l'encís ell va tastant les vores;

per dir-ne moltes no té el bec covard,

i l'aiguardent va amorosint les hores,

i no hi ha orella-fart,

per parar oïda al mariner Luard.

 

Quan s'ha desfet el feix de nuvolades,

i encar tremola esfereït al cel,

un tall de lluna amb dotze queixalades,

mig blanc d'angúnia i mig daurat de mel,

Luard, desfent el tel

de la taverna, que el sentit li esborra,

camina cap al mar un si és badoc,

s'estira com un gos damunt la sorra

i canta una tonada a poc a poc...

Diu coses dolces de Marianneta,

coses coents d'un rei i un bordegàs,

i una cançó de xiscles d'oreneta,

de rems d'argent i veles de domàs,

amb una veu de nas.

 

I avui tot ple d'unes mentides vives,

per sempre s'ha adormit a dins del port;

els llavis i les dents i les genives

d'una dona de mar blanca de cor,

li han endolcit les hores de la mort!

Els pescadors l'han dut sota una vela,

amb una aire sorrut i compungit;

li han clos aquelles nines de mostela

i li han creuat les mans damunt del pit...

Demà tota la joia serà muda,

hi haurà una mica de llebeig covard,

i un gustet amargant a la beguda,

i un plor de campaneta cap al tard,

pel mariner Luard.

Autor: Antoni Costa i Vilanova
Obra: Jepic. Port de la Selva 1925 , 1986
Pàgines: 74-75

Fugint dels remolins del vent, en Luard, sota el porxo d'en Balleu, amb una cosa que el dia abans havia estat un caliquenyo, enganxat a les dues i úniques dents que s'aguantaven perquè sí a les genives superiors, contava l'aparició de les ànimes en pena buscant grana de falguera al punt de la mitjanit de Sant Joan, al bosc de la Mora. Ell havia vist el llampeguejar dels grillons de les ànimes en caminar sobre els rocams del camí vell de Santa Creu. Havia vist astorat com, en caure les dotze batallades del campanar de la Selva de Dalt granaven les falgueres, i com les bruixes amb la possessió de la preciosa llavor, corrien amunt esperitades, per dalt la carena, i agafaven d'una volada el camí dels boscos de Recasens, ja que la grana té la virtut de tornar-vos com daines per més grillons que porteu als peus. Qui s'hauria atrevit a contradir-lo? Si algun marrec es girava la gorra del revés dalt el cap, en Luard, d'una clatellada la hi tirava a deu passes lluny per incrèdul.

A fora, les gavines juguen amb el vent, xisclen, es gronxen, mengen i es deixen esfullar la pena sobre les ones. A poc a poc, la tramuntana, amb el tràngol, canvia la fesomia del Port de la Selva, l'obliga a marxar al seu ritme. Els llaguts s'enfilen vora les cases i ningú no surt a pescar. A les escasses persones que passen per la riba, no els queda més solució que caminar o córrer de talons i amb el cos tirat enrere si van a favor del vent, o encorbades, amb la gorra fins a les orelles i les mans a les butxaques si van en contra. Llavors el cap es converteix en una enorme barrina que es fa lloc dins la ventada perquè hi pugui passar el cos. Els gats no gandulegen pels carrers; es deixen cremar els bigotis vora els tions, davant l'olla de les mongetes. Les dones adoben les xarxes sota teulat, i algun filador de gambines ha deixat la feina per un altre dia.

En fer-se fosc, la mar creix i ronca desaforada mentre a redós d'una bardissa, els dos carrabiners de guàrdia, en un diàleg trencat pel vent, maleeixen el temps i reneguen de l'ofici.

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Obra: Poesia catalana completa , 2019
Pàgina: 657

Nit al Port de la Selva

 

Braç de terra difós com el record.

Tota la nit el poble és blanc i mira

una aigua nua en el seu port

i entre els palets la mar expira.

 

Joncar adormit a vora de la mar.

Bes pacient de la sal que s'atura.

Déu serva el raig humil del nostre esguard

i el nom de cada criatura.

 

Tota la nit el poble és blanc i absent

i és el gel de la lluna tan propici

que hom sembla entrar dins el pressentiment

de l'alba estranya del judici.

 

L'amor aquieta sa remor,

el vidre verd de l'aigua ja s'entela.

Elena, amor, amiga, abella i flor,

la barca de l'oblit alga la vela.