Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Les primeres referències històriques de població de Port de la Selva daten del 974. Fins a principis del segle XVIII, però, no hi ha referències a un nucli de cases en aquest lloc. El 1725 s'inicia la construcció de la primera església. De bon començament eren cases de pescadors que vivien a la Selva de Mar i altres pobles dels entorns. el 1787 Carles III concedí al Port la condició de vila reial. Al XIX prengué auge el comerç d'oli i vi, fins que la fil·loxera va provocar el gran daltabaix. El Port no es refeu fins a partir de 1960 en què el turisme s'ha anat convertint, juntament amb la pesca, en el principal motor econòmic de la població. Un fragment de Jepic. Port de la Selva 1925, d'Antoni Costa ens pot servir de lectura adient perquè descriu amb minuciositat com eren els temps en què la pesca era el principal motor de subsistència dels selvatans.
Estàvem com ara estem; era pel juny, a la diada de Sant Joan. Jo destorbava el teu avi per aquí a la vinya, quan tot de cop sentim el tritlleig de les campanes, desaforat. Com que ja feia uns dies que tenien peixos a la badia, ja ens pensàrem tot seguit que era qüestió de treure «l'art gros». Saltant travesseres, abandonàrem la feina, i ja ens tens amb quatre gambades al Port. No ens vàrem enganyar. Quan arribem, trenta o quaranta homes amb les espatlles carregades de cordes i més cordes, i malla i més malla, estaven traient de l'església, l'art. Semblava una estrambòtica processó on no faltava ni el capellà que, amb la sotana arreplegada a la cintura, també portava sobre les espatlles un munt de filam. Un cop sobre l'arena, ajuntaren als costats uns quants arts dels corrents, i després de mil maniobres i mil parers, es començà a tirar al mar l'art, sota la direcció del vell Josep Marés que manà fer un arc amb les xarxes, que anés des de la Lloia a Port de la Vall.
—I l'art, amb el pes de les cordes, ¿no anava a fons amb suros i tot?
—El que es fa en aquests casos es lligar l'art als llaguts que serveixen de pannes de suro. Josep Marés amb el corn a la boca, dóna l'ordre d'estirar, hauríeu vist una cosa impossible d'esborrar mai més del pensament. Tot el poble agafat a les cordes; pobres i menestrals, vells i criatures que tot just caminaven; dones decidides a tot el que es presentés, i nenes amb la cara plena d'inquietud. Tothom estirava amb el mateix delit; tots treballant per tots, i cada un per ell. A poc a poc, l'art s'anava amuntegant a la platja, i ja es podia veure el nedar desesperat de les tonyines presoneres. Ja no es podien escapar! Ja eren nostres. N'hi havia moltes i venien espesses com sardina. Els més atrevits començaren de tirar-se a l'aigua, anhelosos d'empaitar els peixos que ja no podien nedar; d'altres, amb l'aigua al coll, anaren a aguantar la bossa del mallar que semblava voler rebentar d'un moment a l'altre. Jo tremolava; estava boig, dels esquitxos que tapaven el blau del cel d'aquell dia de juny. Les començaren a treure amb ganxos i amb les puntes dels càvecs, o bé amb les mans, estrenyent el peix contra el pit. Crits d'esglai, de joia, d'en Josep Marés (batlle), que amb el corn a manera d'altaveu, des de la proa d'un llagut, es va fer la il·lusió de posar ordre; i en l'aire, aigua, sang, fang, baves i arena. Les tonyines anaven morint sobre l'areny. N'hi va haver tantes, que no es pogueren comptar. La sorrat desaparegué sota aquells quintars de bèsties blavoses, i els llaguts començaren a portar-ne cap a Roses, l'Escala i no sé on més. Els sotes de l'avi d'en Badó de la Menuda quedaren buits de sal. A Roses no pogueren vendre'ns-en més, i la resta de la pesquera es podrí sota el pes del sol. Però, nois, jo em penso que no ho veureu mai més.
Altres indrets de Port de la Selva: