Estàvem com ara estem...
Autor:
Antoni Costa i Vilanova
Obra:
Jepic. Port de la Selva 1925
, 1986
Pàgines:
128-129
Estàvem com ara estem; era pel juny, a la diada de Sant Joan. Jo destorbava el teu avi per aquí a la vinya, quan tot de cop sentim el tritlleig de les campanes, desaforat. Com que ja feia uns dies que tenien peixos a la badia, ja ens pensàrem tot seguit que era qüestió de treure «l'art gros». Saltant travesseres, abandonàrem la feina, i ja ens tens amb quatre gambades al Port. No ens vàrem enganyar. Quan arribem, trenta o quaranta homes amb les espatlles carregades de cordes i més cordes, i malla i més malla, estaven traient de l'església, l'art. Semblava una estrambòtica processó on no faltava ni el capellà que, amb la sotana arreplegada a la cintura, també portava sobre les espatlles un munt de filam. Un cop sobre l'arena, ajuntaren als costats uns quants arts dels corrents, i després de mil maniobres i mil parers, es començà a tirar al mar l'art, sota la direcció del vell Josep Marés que manà fer un arc amb les xarxes, que anés des de la Lloia a Port de la Vall.
—I l'art, amb el pes de les cordes, ¿no anava a fons amb suros i tot?
—El que es fa en aquests casos es lligar l'art als llaguts que serveixen de pannes de suro. Josep Marés amb el corn a la boca, dóna l'ordre d'estirar, hauríeu vist una cosa impossible d'esborrar mai més del pensament. Tot el poble agafat a les cordes; pobres i menestrals, vells i criatures que tot just caminaven; dones decidides a tot el que es presentés, i nenes amb la cara plena d'inquietud. Tothom estirava amb el mateix delit; tots treballant per tots, i cada un per ell. A poc a poc, l'art s'anava amuntegant a la platja, i ja es podia veure el nedar desesperat de les tonyines presoneres. Ja no es podien escapar! Ja eren nostres. N'hi havia moltes i venien espesses com sardina. Els més atrevits començaren de tirar-se a l'aigua, anhelosos d'empaitar els peixos que ja no podien nedar; d'altres, amb l'aigua al coll, anaren a aguantar la bossa del mallar que semblava voler rebentar d'un moment a l'altre. Jo tremolava; estava boig, dels esquitxos que tapaven el blau del cel d'aquell dia de juny. Les començaren a treure amb ganxos i amb les puntes dels càvecs, o bé amb les mans, estrenyent el peix contra el pit. Crits d'esglai, de joia, d'en Josep Marés (batlle), que amb el corn a manera d'altaveu, des de la proa d'un llagut, es va fer la il·lusió de posar ordre; i en l'aire, aigua, sang, fang, baves i arena. Les tonyines anaven morint sobre l'areny. N'hi va haver tantes, que no es pogueren comptar. La sorrat desaparegué sota aquells quintars de bèsties blavoses, i els llaguts començaren a portar-ne cap a Roses, l'Escala i no sé on més. Els sotes de l'avi d'en Badó de la Menuda quedaren buits de sal. A Roses no pogueren vendre'ns-en més, i la resta de la pesquera es podrí sota el pes del sol. Però, nois, jo em penso que no ho veureu mai més.
