Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església de Sant Pere de Roda és de planta basilical amb tres naus, transsepte i tres absis semicirculars orientats a llevant. Totes tres naus estan dividides en cinc tramades per quatre arcs torals sostinguts per pilars de doble ordre de columnes superposades amb capitells de grans dimensions i profusament decorats. Els del primer nivell són de model corinti, decorats amb fulles d'acant, volutes i alguns motius zoomorfes, mentre que els del nivell superior presenten motius geomètrics i vegetals.
L'arc triomfal és de ferradura, de la mateixa manera que els dos arcs d'accés al deambulatori inferior i a la cripta. Està adovellat i es recolzava damunt dues columnes cilíndriques amb capitells, de les que només es conserva la de la banda de tramuntana. En qualsevol punt de la nau pot ser el lloc adequat per llegir dos fragments de La veritable història de la Lídia de Cadaqués, d'Eugeni d'Ors en què recrea una anada amb tot d'amics intel·lectuals a Sant Pere i la trobada que hi feren amb Lídia i un altre de Narcís Comadira que valora amb ulls més actuals la ruïna i la dispersió dels valors artístics del monestir escampats per arreu. Només hi queda el paisatge, modificat però, alhora, immutable en el temps.
Aquestes ruïnes es troben a la part més alta d'un tossal abrupte, des de l'aspra i huracanada eminència de la qual s'albira un extens i meravellós panorama de terres i mars espanyols i francesos. L'ascensió és difícil. A la meitat de l'empresa desapareix, alhora que la vegetació, fins la dels més escarransits matolls, qualsevol sendera. S'ha —o s'havia: no sé si les coses han canviat, amb el temps— de pujar a peu, a peu de coneixedor, i brau, per desafiar abismes; o a llom de cavalleria, de cavalleria conduïda per mulers. Quatre muls estigueren a punt des de l'aurora del dia de l'excursió: un per al President dels Jocs Florals, un altre per a un sacerdot, un altre per a la Reina de la Festa, un altre per a la seva senyora mare, que no volgué de cap manera quedar-se sense acompanyar-los... Després es veurà per què aquí s'hagi indicat el nombre i destí d'aquestes cavalleries.
La resta dels excursionistes era gent jove; o bé nadius, per a qui aquells espadats no servaven secrets i coneixien fins i tot dreceres, si bé més arriscades, de menys fatiga; sobretot, per a després, a la baixada. Es deia correntment que, per a escalar fins a Sant Pere de Roda, es necessitava estar preparat. Mes no estava precisament en tal exigència d'ascesi el motiu que la Lídia anomenés després aquesta expedició a Sant Pere de Roda, la «pujada al Mont Carmel».
¿Què en queda de la Selva i la Verdera, noms suggeridors d'esplendor vegetal? ¿Què en queda de Sant Pere de Roda, nom que ens transporta a un passat ric de fe i de bellesa, de vida intel·lectual, de pregària i de poder? No res: espectres i esquelets, desolació, ruïna.
La massa arbòria, selvàtica, la van devorar el poder, la pregària i la bellesa. La natura és l'aliment de l'art. Quan la natura es gasta, l'esperit sol buscar llocs més fèrtils. Ara tot és un paisatge dels somnis. La sensualitat s'ha refugiat en la memòria. El poder, en la història. La bellesa, en l'arqueologia. La fe, en la nostàlgia. La vida, en la mort.
La mort, però, n'ha tret la corrupció, la injustícia, la visceralitat. N'ha pelat els ossos, i, ara, Sant Pere de Roda és aquí, polit com una calavera, net de residus humans. Sense la sang que regalimava per les pedres, sense la pudor dels budells dels moltons esqueixats, dels fems dels cavalls i les peülles socarrimades, sense la fortor humana. Lliure del pes del dogma i de l'ambició secular dels abats, lliure de l'ardor intel·lectual i de la cobdícia bibliòfila, lliure dels pecats monàstics i de les il·lusions de santedat miniades. Transparent, com diu el poeta.
Ara podem travessar-lo i sentir al fons del cor, a la massa de la nostra sang gairebé mil·lenària, un cansament enorme: el pòsit mineral de tanta matèria orgànica decantada, els greixos de tanta passió espremuda que circulen per les venes endurides del país i que amenacen amb coàguls de fúria l'ànima col·lectiva.
Sant Pere de Roda: pura ruïna, nau enfonsada, centre magnètic de les restes del naufragi escampades pels museus d'Europa.
Sant Pere de Roda: silenci després de la tempesta, recordatori de la condició humana sempre a la intempèrie, talaia de l'absolut. Sant Pere de Roda, des del teu desert august, que només les humils farigoles perfumen, sol contra el vent, veig els segles passats i penso en els futurs i miro enllà, cap a la ratlla de França, per si intueixo la lleu pinzellada malva d'una terra promesa. Als ulls, però, només el mar. Aquí, entre les pedres, inhòspit, el silenci de Déu.
Abastades les ruïnes del cim, el terrible vent desbaratà sense misericòrdia tots els plans. No hi havia manera ni de parlar. Temia en Xènius que el programa de l'excursió comportés discursos. Ni somiar-ho. A ell, amb tot, aquesta idea l'amoïnà mentre foren allà dalt; excitat i malalt de mal d'altura, com se sentia al mateix temps; amb fortes palpitacions en aquell cor, que no trigaria gaires anys a trencar-se.
La Lídia li digué, només, com en secret, mentre ell descavalcava:
— Ja hem arribat al Mont Carmel.
Aleshores ell recordà que ella, de vegades, signava alguna de les seves targetes postals: «Teresa de Xènius.» I es deia:
— Quines hauran pogut ser les lectures d'aquesta dona, des que no la veig? I abans?
Eduard Marquina, vint anys després, ha contat com un dia trobà la Sibil·la de Cadaqués, somicant prop de la seva cova.
— Què li passa, Lídia? -preguntà.
— Que no ho sap? —sanglotejà ella... — Ha mort l'Unamuno! A Sant Pere de Roda, no podia tractar-se d'epilogar Unamuno ni santa Teresa de Jesús. Els papers que havien embolcallat les truites, bufetejaven el rostre dels seus atrafegats consumidors.
La Lídia s'apartà del grup. Escollí, per asseure's, un lloc relativament a l'abric, amb l'inconvenient, en desgreuge, d'un fred glacial. Allí, en respectuós allunyament, es menjà el sobrant de la seva coca. Havia pres un cert aire de vigilar si en Xènius en menjava també de la seva o si la deixava per altres viandes. Ara, no acceptà el vi, com en l'instant de la trobada. Es begué una gasosa que quedava al fons del cabàs.
Després, s'aproximà una mica més al grup, com per sentir, sense confondre-s'hi. Però ja sabem que no es conversà gens.
Tampoc no hi hagué manera de fer una migdiada. Quan, de sobte, hi hagué un salt a pitjor del fred, els mulers, sense més ni més, donaren el senyal del descens. Abrigaren, primer, les bèsties i, després, oferiren algunes de les flassades sobreres als expedicionaris.
Tampoc la Lídia no volgué flassada. Seguí, sí, amb el bastó manllevat, que, ara, en el descens, es tornava veritablement útil. En un moment donat, el tornà al muler.
Uns segons després, desapareixia.
Altres indrets de Port de la Selva: