Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El monestir de Sant Pere de Roda va ser un cenobi benedictí de l'antic comtat d'Empúries. Es troba situat a la vessant de llevant de la muntanya de Verdera i prop de les ruïnes del poblat medieval de la Santa Creu de Roda i del castell de Sant Salvador de Verdera. Tindrem una magnífica panoràmica sobre tot els sector de costa al nord del cap de Creus, sobretot de les badies del Port de la Selva i Llançà.
La prosperitat del monestir va perdurar fins al segle XIV, moment en què va començar la decadència. Els motius foren, per una banda, l'expansió de la pesta negra l'any 1345, a la qual es va afegir l'increment de la pirateria entre els segles XV I XVIII, motiu del despoblament de moltes viles costaneres; el bandolerisme, que va afectar el monestir durant el segle XVIII i les guerres contra França. Per aquests motius, l'any 1797, la comunitat va abandonar definitivament el cenobi. A partir d'aquest moment, els edificis del monestir van començar el seu procés de decadència fins que la Generalitat de Catalunya, el 1935, va emprendre-hi les primeres obres de restauració, represes el 1973 pel Ministerio de Cultura i continuades en l'actualitat pel Departament de Cultura de la Generalitat. Tenint a la vista el conjunt monumental, la lectura d'un text de Joan Santamaria ens permetrà fer un viatge en el temps i recuperar l'aspecte de ruïna i abandonament en què el trobà just abans que s'hi comencés a intervenir.
Per fi atenyem un revolt rocallós i enasprat i aleshores ens aturem amb un sobtat moviment de surt. De surt, sí: Sant Pere de Roda! Aquí el teniu... La seva aparició ha estat ràpida, insospitada, i tan magnífica, que m'ha deixat estupat. No m'esperava trobar en aquest àrid plegó de la Verdera una visió tan imposant. Gairebé diria que tinc por... M'hi acosto a poc a poc, mig encongit, una mica a repèl. ¿Quina mena de misteri deuen guardar aquestes ruïnes? Les torres quadrades, airoses i enèrgiques; els murs robustos i severs; els negres finestrals buidats en la blancor crua del llenç de les parets; els arcs i portalades, les columnes i merlets que retallen com una blonda de cristall la forta blavor del cel, llancen un baf terrorífic de silenci, fan uns posats basardosos de desesper, tenen la forçada immobilitat d'un cos viu clavat i agarrotat a les entranyes de la roca dura. M'hi acosto esporuguit... Jo em pensava trobar un munt de pedruscall i de desferres capolades i tombades a la intempèrie, i heus ací que això és un gegant, tot malmès, sí, però ple de braó i de coratge, superb i altiu encara, malgrat l'esgarrifosa llançada que el temps i la barbàrie li han deixat oberta al mig del cor.
Allò que més imposa d'aquest magne monument és, tal volta, la blancor marmòria de la seva faç serena i el perfil pulcre, delicat i brillant que li donen les aures salobrenques de la verdosa mar empordanesa. És el mateix fenomen de misteriosa paüra que experimenta el viatger en acarar-se per primera vegada amb les patètiques ruïnes del Partenon. La llum del cel de l'Àtica, com també aquesta del cel de la península de Cap de Creus, té una diafanitat tan pura, que les masses i volums submergits en ella agafen uns relleus fantàstics i desprenen unes ombres blavenques i dolces que tot just llepen la terra. En la sina d'aquesta llum verge i sedosa les velles ruïnes, mentre hi hagi un carreu que s'aguanti a flor del sol, no moren mai, no són mai cadàvers abandonats a la fúria dels elements. Semblen cossos invàlids que serven l'ànima ben viva i forta. Per això la seva tragèdia us dóna aqueixa gran esgarrifança, que, com ara a mi en aquesta solitud, us nua el cor i us atralla d'angoixa.
Altres indrets de Port de la Selva: