Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest monument, obra de Francesc Anglès, està situat al passeig de Lluís Albert amb la mar de fons. Representa una cobla sardanista amb les figures de mida natural d'onze músics i els seus instruments. L'original en guix va ser fet l'any 1976 i la fosa en bronze el 2007. L'obra està dedicada a Pere Ros i Salart, patró de pesca i director del sector pesquer al país. Un fragment d'un conte de Joaquim Ruyra que descriu vívidament els diferents tips populars components d'una cobla és una lectura escaient en aquest lloc juntament amb els dos poemes que Joaquim Folch i Torres va dedicar a cantar aquesta formació musical tan característica del país.
Els músics encastellats a dalt del llagut, després de xerricar llargament el vi ranci d'un porró, que va passant entre ells de mà en mà, s'aferren als seus instruments i rompen a tocar la darrera dansa amb un delit imponderable. Allò és treballar de gust! L'hereu Garranyiga, menut, desnerit i bellugadís, amb el violí enclotat a la galta, estira que estira l'arquet desesperadament, amb unes batzegades tan llargues i tan sobtades, que un sempre tem que no acabi per esguerrar al músic del seu costat. Més aquest no s'adona pas del perill: és en Godoy estanquer, un home d'una testa incommensurable, que, assaborint les fineses del seu clarinet, clou les parpelles, aixecant les celles fins a mig front i abaixant les pestanyes fins a mitja galta. En Pep de can Barba s'esfreixura per a fer brillar les notes de son flautí, per damunt del qual s'escorren i saltironen nirviosament els capcirons dels seus dits. En Joan Matasogres, escampant mirades feréstegues, allarga i arronsa el serpentí, que ara amb sa boca de drac oberta se llença sobre el cap dels balladors, eixordant-los amb sos udols, ara s'enretira, grunyint de gorja endintre com un gos desconfiat. En Pau Sabata, vestit de negre de cap a peus, la cara esgrogueïda, els cabells esblenats galtes avall, dret en el cadafalc, seriós, ombrívol, abraçant el seu contrabaix amb el posat tètric de qui dirigís conjurs a un sepulcre, arrenca unes notes tan fondes i sotraguejaires, que talment sembla que surtin de sota terra. En Lluc Moltó toca el cornetí. Tot ell s'infla, el coll se li enrogeix, les orelles se li tornen morades i se li ennegreixen al front les sinuoses venes; allò és bufar, allò és guanyar el jornal; i si el so agudíssim del seu instrument s'esquerda a voltes i no és mai d'una gran puresa, en canvi no deixa res que desitjar en quant a intensitat. Tots, tots els músics s'escarrassen, esmerçant les seves forces sense recança en aquell últim vals de la darrera enramada. Barregeu refiladissa d'aucells, bramuls de bous, glapits de gossos, udols de llops i ronques tronades; doneu al conjunt harmonia i airós compàs, feu-hi brillar de tant en tant la veu aguda i poderosa d'un gall de llavor, i tindreu una idea musical aproximada d'aquell vals memorable.
Els balladors hi estan entusiasmats. No voldrien que s'acabés mai. Per dues vegades els músics hi han posat fi i els picaments de mans de la gentada han obligat a repetir-lo. I el vals dura fins que en Lluc Moltó rebat, esbufegant, el cornetí sobre les taules del llagut i exclama amb un crit desesperat: —S'és acabat es bròquil. No puc dir fava—. Allavores la música s'estronca, sona una gran riallada i la gent comença a disgregar-se.
La cobla
En el joc que va fent la musica
governant el compàs, va tot sol
el petit tamborí que repica,
i al darrera l'humil flabiol.
I al damunt la tenora que gralla
delirant d'un amor enardit,
la veu prima del tible s'engalla
com sageta que es clava en el pit.
Són les veus que teixeixen el drama
damunt la cortina del cel de ponent,
que entrepassen com fils d'una trama
els sons de les notes fugades al vent.
Espinguets en l'espai que s'enfilen
com coets en el blau de la nit;
lais d'amor i sospirs que es desfilen
cel endins per camins d'infinit.
Els músics
Hi han els músics com forces que bufen,
amb els ulls enaiguats en el cant.
Els cabells sota el vent s'estarrufen
i amb el peu, a compàs van comptant.
Angelots amb les galtes inflades,
que amb les ales que els fan les cançons,
s'encimbellen damunt les gentades
i les bufen amb vent d'il·lusions.
Grans ocells d'una rara natura,
l'instrument és el bec dels seus cants.
Tanquen i obren la tecla a mesura
i amb un lleu joguineig de les mans.
I amb les gralles enlaire descriuen,
al damunt de la tarda que cau,
unes corbes de notes que escriuen
la musica damunt del cel blau.
Quan a dalt apareix una estrella,
com astròlegs la fiten sonant:
"La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan".
Assedegat i las, caminava devers el Cafè de la Punta amb la intenció d'entaular-s'hi i assaborir una cervesa. Però quan hi fou prop vacil·là. El seu esguard prengué una expressió esporuguida, descoratjada. Canvià de direcció. Sortí al Passeig de Mar, cercà un lloc en la balustrada. S'hi va asseure al damunt amb les carnes penjant cap enfora.
Veia l'amplada del mar davant seu. L'aigua, quieta, amb prou feines ondulada, fulgurava de la terra a l'infinit. Les roques de la punta s'hi destacaven en groc.
Un o dos pescadors de canya s'hi estaven immòbils, com figures de pessebre. Dins el golf, algunes barques de vela romanien com encantades en l'aire quiet. De tant en tant, feien una o dues capficades i tornaven a quedar ensopides. Entre La Punta i el Cap Migjorn, l'un ací, l'altre allà, alguns bots que braços mandrosos menaven a cops de rem, anaven, venien, s'entrecreuaven.
Cap a ponent, les pinedes i la franja mirotejant de les platges es difuminaven en una espessa boira calitjosa.
De tant en tant, una lleu alenada d'aire fresc arribava de les llunyanies marines. El foraster badava la boca per aspirar-la.
Girat com s'estava, d'esquena al poble, no veia els nous edificis del Passeig, alts i pretensiosos: els hotels: «Xaloc» «Mar i cel», «Cala Xamosa», ni el grup grogós i mat de les casetes dels pescadors arrecerades a l'ombra de l'església. Ni les barcasses de la teranyina aclofades a la platja, ran de mar.
Somortes i irreals, com l'eco d'un altre planeta, arribaven, d'hom no sabia on, veus i remors llunyanes.
Testimonis d'una realitat incommovible, les ones, mig adormides, es feien i es desfeien al peu de la paret de contenció.
Efluvis de marisc i de varec podrits, rescalfats pel sol, exhalaven fètides emanacions que el foraster aspirava amb una certa complaença.
Tot allò era nou per a ell, i, alhora, vell, vellíssim, quasi etern, igual que si ho hagués viscut en vides passades o ho hagués de viure en vides futures.
Altres indrets de Escala: