La casa de la Lídia a Es Llaner

Autor: Eugeni d' Ors i Rovira
Obra: La veritable història de la Lídia de Cadaqués , 2002
Pàgines: 67-68

He dit ja que ella, a la seva qualitat conjugal i maternal de pescadora, unia una altra qualitat, i aquesta personal, i fins personalíssima, i fins, en part, secreta, d'acaparadora i expedidora de tot el que duien les barques, dirigint-ho cap als mercats consumidors de Figueres i de Barcelona? Les llagostes, els llenguados, els mollets de roca i els selectíssims lluços, que anomenen de «palangre», ingressaven, sense interrupció gairebé, en els dipòsits que en el soterrani de la casa hi havia i on es guardava a més, tan veneradament com el Bucentauro a l'Arsenal de Venècia, una barca, amb els seus rems. La comare, excel·lent administradora, els classificava i repartia en paneres. Venien a buscar-los uns carros. Amb carro continuava la mercaderia fins a Figueres; amb tren, camí de la capital.

Mitjançaven en el tràfec butlletins d'expedició, factures, albarans, girs, xecs, lletres, cartes, potser a voltes citacions de Jutjats. Tot això era matèria d'un maneig puntual, tan intel·ligent en els recursos com primitiu en els instruments. El registre, en ortografia fonètica, era portat pels dietaris d'El Siglo. Un almanac de paret, amb un cromo anunciador de l'Anís del Mono, proclamava les dates. Per al càlcul de les hores bastava el sol; amb una o altra consulta, és cert, a les veïnes, més assídues que a llur cuina pròpia al comú carrer, on, entre resplendent blancor d'encalat —en aquell poble, aleshores, hom blanquejava setmanalment, no tan sols façanes i terrats, sinó la riera mateixa del sotaporxo—  obria la seva porta la mansió de la Lidia.

Autor: Eugeni d' Ors i Rovira
Obra: La veritable història de la Lídia de Cadaqués , 2002
Pàgina: 73

Direm, doncs, que l'hostalatge a la casa de la Lídia els sortia a cadascun dels seus pensionistes per cinc duros setmanals. En aquesta pensió hi havia compresos: primer, la cambra; segon, el manteniment, en quatre tongades quotidianes: esmorzar, dinar, berenar i sopar; tercer, els vins i els sifons, amb algun anís o ratafia de més; quart, el rentat, cosit i planxat de la roba  —els colls postissos, amb lluentor—; cinquè, l'ús de la barca per a excursions, amb un dels fills per remer —propines honorablement rebutjades—; sisè, una excursió gran a la temporada, amb dret a pernoctar en una cova habilitada a l'efecte; setè, el dret a consumir, com a extraordinari dels ja copiosos, si bé una mica monòtons, àpats, els millors joiells que sortien del mar: allò que en Xènius anomenava «el dret de cuixa sobre els peixos».

Autor: Eugeni d' Ors i Rovira
Obra: La veritable història de la Lídia de Cadaqués , 2002
Pàgines: 283-284

Tal era la Lídia de Cadaqués, la qual, encara que visqués en un món propi, molt superior, espiritualment parlant, al de la resta del poble, no per això deixava de tocar de peus a terra amb un sentit de la realitat que la gent de Cadaqués interpretava de seguida com a bogeria així que tocava la qüestió de "Mestre d'Ors" i la "Ben Plantada".

"La Lídia no és pas boja —deia la gent—. Mireu d'estafar-la en el pes del peix o de ficar-li el dit a la boca!"

Lídia sabia fer millor que ningú l'arròs amb llagosta i els déntols a la marinera –plats homèrics–.