Barraca de l'oliverar de Sa Conca

Autor: Eugeni d' Ors i Rovira
Obra: La veritable història de la Lídia de Cadaqués , 2002
Pàgines: 69-70

Mentrestant, les dones es queden soles, tres, quatre mesos, dos o més cops per any. En el lloc, pel fet d'ésser elles més conegudes, és el nom d'elles el que dóna nom a la casa. El del marit es forma amb una desinència del de la dona. Aquesta, el primer que fa —parlo del Cadaqués del temps en què trobem la Lídia— és suspendre qualsevol tasca culinària. S'ha esbrinat que la dona tan sols guisa en obsequi de l'home. Per a ella mateixa, no encendria mai el foc. A Cadaqués, si aquest s'encén, és per rebre el pes d'unes grans olles de cafè, que, acompanyades per algun crostó de pa, ingereixen a totes hores les comares cadaquesenques. Això produeix dos resultats. D'una banda, els fa caure les incisives. De l'altra, les manté en estat de sobreexcitació constant. Les dones en estat, especialment, consagren al cafè el més desaforat abús. Convé tenir present aquest detall en el curs de la nostra narració, quan el vocabulari de la vesània hagi de presentar-se una altra vegada.

La solidaritat entre les dones de Cadaqués arriba fins al punt que, en les seves temporades de solitud conjugal, tramen vindicatius motins contra les autoritats, úniques restes de primacia viril que llavors roman entre elles; i que no triguen a veure per terra llur prestigi i, a cops, arrossegades, llurs pròpies persones. A desgrat d'això, mai, cap de les comares no va a prendre cafè a casa de l'altra. Els convits tenen el carrer per teatre, de porta a porta, de finestra a finestra, com els comareigs. Les baralles no trenquen aquella solidaritat, tot i que sí que la tornen patètica en més d'un cas.

Autor: Eugeni d' Ors i Rovira
Obra: La veritable història de la Lídia de Cadaqués , 2002
Pàgines: 148-149

També l'Ulisses fou necessari tancar-lo al cap de poques setmanes. A aquest se l'emportaren en una tartana petita, un dia d'estiu, asfixiant. L'acompanyaven, caritatius, el metge barbut i el sereno. L'enginyós Ulisses s'havia quedat idiota i no se sabia si mut, o bé feia el mut. Amb la Lídia es quedaren la filla del pintor Durancamps i un xicot de Figueres, que també a pintor tirava i que s'anomenava Salvador. Aquests havien format part dels nens bons. Venien sovint a escoltar les històries de la Lídia.

En aquell crepuscle, damunt la roca pelada, la Lídia no contà cap història. Quan ja fou fosc, marxà a la seva cova. Hi begué un got de cafè i s'adormí. Tingué un llarg somni. Un somni en què ella se sentia alhora com a actora i com a assistent, i fins amb consciència que tingués obligació de contar-lo algun dia. Més ben dit, de redactar-lo per escrit. Veia, en un semideliri, quelcom semblant a un paper i un llapis. Molts de somnis tingué la Lídia en la seva cova i, efectivament, després se'n trobà algun d'escrit en els papers ficats dins del seu exemplar podrit de La Ben Plantada.

No figurava, entre aquests, el d'aquell dia de tanta de calor. Però aquest any el contà moltes vegades als qui, ja a partir d'aquella entrada en la màxima solitud, poguéssim considerar els seus deixebles. Hi havia altres diversos relats de somnis, entre els dits papers, però únicament dos en resultaren desxifrables. Estava, a més, entre els paperots, una mena de gargot, com un dibuix a llapis, en paper comercial, amb unes lletres a sota que deien: «La cabra.»

Les cabres, les cabres del seu ramat d'un dia, poblaren també aquell primer somni. Totes tenien uns ulls furiosos, i a algunes entre els bels se'ls podien oir mots. Hi havia la cabra que l'àliga ferí: la ferida era a la mamella i en rajava molta sang. Així mateix, la somiadora se sentia dolguda en lloc semblant. L'àliga passà, dos o tres cops, volant, per sobre de la cova, a la qual mancava ara el sostre. Devien ser enumerades puntualment les bèsties del ramat; però sempre en faltava una, a la qual la Lídia havia de cridar, sense gosar sortir. Tot seguit, resultà que l'àliga era en Xènius. Baixà fins a ella i s'havia de ficar en una barca per fer-se a la mar. Les bèsties negres pul·lularen i foren moltes, al voltant de la barca, com si tractessin de fer-la surar. Aquesta duia sacs, a través de l'arpillera dels quals brillava el seu carregament de radi. La Lídia, amb el pit que li rajava sang, pronuncià aquestes paraules: «La sang és més dolça que la llet.» Després, com si les corregís, pronuncià: «La mel és més dolça que la sang»... Ja surava la barqueta i s'anava allunyant, quan en Xènius, a temps d'hissar una vela -el mar aleshores era blau com el cel i brillant com el radi-, mirà ben llargament al lloc que deixava i, com si cantés, comentà, en veure-la a ella incorporada, després de l'últim esforç per llançar endavant  l'embarcació:

«Que ben plantada és la Lídia!» La Lídia se sentí llavors com feta de mel i de llet. Les cabres havien desaparegut. Després, fou com si es tanquessin les parets de la cova.

Moltes vegades, repeteixo, referí la Lídia aquest somni. Aviat començaren a referir-lo, com si hagués passat. Quan els seus oients, en presentar ella alguns detalls, li objectaven: «Això no pot ser», ella els variava. Tot somrient, amb un cert aire d'anar cap a ella mateixa, pensant: «Per a ells, que no saben res, resultaria massa la cosa.»