Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Hi ha notícies que indiquen que al segle XII hi havia, al lloc on actualment està ubicada l'arxiprestal de Sant Joan, una església romànica anomenada San Joan la Major. Al segle XIII, i molt a prop, es va construir l'església de Sant Miquel. El creixement demogràfic de la població va propiciar la construcció de l'actual església de Sant Joan Baptista, iniciada a l'any 1569 i acabada a l'any 1583, d'estil gòtic i amb catorze capelles laterals(set en cada costat). A la fatxada destaca el rosetó d'estil renaixentista de tipus radial, amb l'òcul central poliovulat, i dos cercles concèntrics dividits en 12 i 24 parts. A la fatxada que dóna a la plaça dels escolans hi ha la Porta de les Campanes per la qual es pot accedir a l'esvelt campanar, de 74 metres d'alçada, el més alt de totes les esglésies parroquials de Catalunya i un privilegiat mirador del Camp de Tarragona. Precisament, en l'interior de l'església passa una de les escenes de Vilaniu, abans Isabel de Galceran i la resta de dames no vagin a casa els Montellà a veure els castellers.
Acabat l'ofici, retirades ja les autoritats amb el mateix soroll que les havia acompanyades al temple, la jove Rodon, més maliciosa i astuta que la pubilla, procura atreure-se-la per anar a veure els castells a casa en Montellà. Si-tuada, aquesta, davant de Ca la Vila, era la que millors balcons tenia per a contemplar l'espectacle. La pubilla Tàrrega, no endevinant el fi que la proposta encloïa, es negava a ficar-se, aquell dia, a casa d'unes amigues de la Galceran, «on, sens dubte, sentiria elogis temuts, i on ni tan sols podria donar-se el pler de fer morir d'enveja la rival. Perquè ben segur que, quan s'havia presentat a l'església tan senzilla, era que tenia el propòsit de tornar-se'n directament a casa a fi de ben parar la taula del governador.» Però com, tot discutint, trobés a «sa amiga» menys ben posada del que de lluny li havia paregut, i cregués que, a son costat, aquella havia de quedar no poc desmerescuda, acabà no sols acceptant, sinó trobant que, ben comptat i rebatut, no hi hauria pas millors balcons, en tota la placa, que els de casa en Montellà.
—I sí, filla!— exclamava triomfalment donya Mercè Rodon tot fent com qui es posa bé el medalló d'or penjant del collaret, a fi que la pubilla hi fixés l'atenció—; per anar a qualsevol altra casa hauries de travessar la placa. I ¿qui la travessa, amb aquestes empentes?
—Quin medalló mes hermós! —féu la pubilla trencant-li les raons, no tant per fer-li pler com per esbravar involuntàriament la preocupació que en aquell instant la dominava. «Ella no l'hi havia vist comprar, aquell medalló.»
—T'agrada? Ara me'l va regalar en Pepet. —I, dient això, agafà, amb els dits enguantats de lila, el joiell (que era de les dimensions i forma d'una cullera), i l'acostà a l'ami-ga com si volgués donar-li una cullerada més d'enveja. Una i altra, farcides d'or i pedreria, d'una llambregada es passaren revista a tota l'argenteria que ostentaven com aparadors ambulants.
—Veus? —seguí donya Mercè, endolcint la beguda amb una veu tan melosa com pogué—; sortirem pel portal del campanar, travessarem el carreró d'En Simonet, i d'un salt som a la porta falsa que té en Montellà al carrer del Reixat Vell.
La pubilla oposà, encara, que el seu marit no podria pujar-hi; però donya Mercè insistí que no hi feia res: que en Rodon tampoc no tenia el propòsit d'anar-hi. «Ja les deixarien a la porta.» Feren una senya als marits i eixiren, deixant el temple ja gairebé desert, sa prou pesada atmos-fera carregant-se més i més amb el tuf oliós de cent cremells fumejants.
Altres indrets de Valls: