Campus de la Universitat d'Alacant

Sant Vicent del Raspeig (Alacantí)

Torna a la llista

La Universitat d'Alacant (UA) va ser creada a l'octubre de 1979 a Sant Vicent del Raspeig a partir de l'estructura del Centre d'Estudis Universitaris (CEU) que havia començat a funcionar el 1968. Alacant recuperava d'aquesta manera els estudis universitaris suspesos el 1834, quan va tancar, després de dos segles d'existència, la seua precursora, la Universitat d'Oriola, que va ser creada mitjançant Butlla Papal el 1545 i va mantenir obertes les seves portes durant dos segles (1610-1808). Amb una extensió actual de prop d'un milió de metres quadrats i terrenys annexos disponibles per a la seva expansió en altres 650.000 metres, una de les seves principals característiques és l'aspecte ampli i obert. La seua joventut ha permès que des del principi fóra dissenyat urbanísticament segons les tendències més actuals. A això cal afegir una jardineria ben atesa, un important arbrat i un índex molt alt d'espai per a vianants. En qualsevol punt del campus, però especialment en l'amfiteatre de l'Aulari II podem llegir un fragment d'El cervell de la serp, de Joaquim Espinós que transcorre en les dependències de la universitat.

Quan hi arribà, li costà orientar-se.

Autor: Joaquim Espinós i Felipe
Obra: El cervell de la serp , 2007
Pàgines: 24-26

Quan hi arribà, li costà orientar-se. Havia crescut tant els darrers anys que a penes sabia on aparcar. En passar per davant de l'aulari vell se'n recordà dels anys d'estudiant. Quants en feia? Quinze? Setze? Molts anys. Allí conegué Júlia. Era amiga d'una companya de curs. Ell feia dret. Després es passà a criminologia. Ella, sociologia. Isqueren unes quantes voltes, amb els amics. Les cites es repetiren, i a poc a poc els sentiments adquiriren uns contorns més precisos. Ja no deixaren de veure's. Acabaren els estudis i quan els dos trobaren faena, es plantejaren viure junts.

S'equivocà d'aparcament i hagué de caminar una mica per arribar a la Facultat de Dret. Prompte serien les onze i podria parlar amb algú entre classe i classe. Arribà a les aules de segon curs. S'apropà a un grup de xiques i els preguntà:

-Coneixeu Teresa Ruiz?

Es miraren amb complicitat desconﬁada. Els ensenyà la foto. Una d'elles li digué que no. Donà les gràcies i s'apropà a un altre grup. Tampoc hi hagué resposta. Ho intentà amb un tercer i un quart grup. Finalment decidí entrar a l'aula i provar sort amb el professor, que encara estava arreplegant llibres i carpetes.

-Bon dia. Mire, busque una xica. Teresa Ruiz.

Crec que és alumna seua. La recorda?

-Per què ho pregunta?

Estava clar que ell tampoc es reﬁava. Seria millor que li diguera la veritat.

-Sóc detectiu. El seu pare m'ha contractat perquè la trobe. Fa dies que no apareix per casa.

Andreu li mostrà la foto.

-Teresa Ruiz... La veritat és que no sé ben bé qui és. Són molts alumnes, sap. -Buscà en la carpeta i n'extragué uns fulls amb fotos-. Sí, crec que va vindre a principi de curs. Fa temps que no la veig per classe. No en sé res més. Lamente no poder ajudar-lo. Creu que li pot haver passat alguna cosa?

-No necessàriament. Gràcies de totes maneres.

Adéu.

El detectiu isqué de l'aula sota la mirada atenta del professor. Abans d'anar-se'n, decidí esmorzar al Club Social. Pels vells temps. Observant els estudiants i sobretot les estudiants mentre paladejava un café nostàlgic, va pensar en els passos a seguir. Hauria de deixar-se caure pels pubs del centre i del port aquella nit.