20-III-1993
Viatge a Ripoll. Avui, a plena llum, el pòrtic esculpit del famós monestir no em colpeix com la primera volta. Molt deteriorat, de veres. Contemple les escenes amb afecte. Una imatge del món, amb l'estranya humilitat superba del romànic: símbols que són ordres i precs alhora. El claustre és reposat, cenyit i amable. I la restauració dinovesca, excessiva com és, dóna a l'església una solemnitat elegant que no desplau. Mirem la llosa de Wifredus. M'hauria agradat que es conservara, restaurat o inventat, o com fóra, l'escriptori monàstic, i que deixaren visitar-lo. No m'importunaria, fins i tot, que hi posaren una mica de kitsch gregorià, per a enllaminir els visitants. Veure el territori on aquells col·legues passaven fred i son entre els pergamins, traduint, copiant, glossant a la glòria de Deo, Optimo, Máximo. És una de les estampes més estimables de Catalunya. El llatí lapidari dels poemes, les crestomaties, les cartes demanant llibres, el quadrivium. Un llum petit i apartat en el bosc pirinenc.
Fora, l'estrèpit de la plaça ho ompli tot. Fan obres que probablement facilitaran ben prompte la descàrrega de les cobejades masses de turistes.