IV
Veient acostar les flames,
també recula Dacià:
la tanca dins una tina
que té sagetes per claus,
tota encordada de glavis
i ganivets de dos talls.
Baixada de Santa Eulària,
tu la veres rodolar
d'un abisme a l'altre abisme
per aquells rostos avall,
deixant per rastre en les herbes
un bell rosari de sang.
—On es Déu que no l'ajuda?
—tot rient diu-li el tirà.
—És en mon cor —respon ella—;
no veus tu que em va ajudant?
—Doncs perquè el tingues per sempre
a la vora i abraçat,
de Jesús amb la ignomínia
tu la Creu compartiràs;
mes, com Ell, fora muralla;
no deshonres la ciutat-
I esglaiada Barcelona,
com un rebuig veu llençar
amb sa joia de més vàlua
lo que el món té de mes gran.