Vaig anar molt sovint, en aquella època, al parc de la Ciutadella. Hi vaig aprendre algunes coses. Solitari, silenciós, totalment passat de moda, els barcelonins hi vivien d'esquena. Semblava que la ciutat s'allunyava del punt on havia iniciat la seva creixenca en l'època moderna. A l'hivern era el seu pitjor moment. Els arbres, despullats, deixaven veure les desferres de l'arquitectura de l'Exposició del 88, més aviat d'una amenitat molt relativa. Però a la primavera, amb els arbres florits, retrobava totes les seves anacròniques delicadeses. Petit, modest, enraonat, ni adotzenat ni fascinador, melrosat i discret, la quinta essència en el rengló dels parcs, del que jo suposava ésser l'esperit barceloní, presentava la nota curiosa de no ésser freqüentat pels barcelonins.