5-IV-1982
Un mes i escaig a Berga. La primera impressió del quarter va ser bastant brutal. D'altra banda, l'organització de les coses no deixa de ser notable a la seua manera. Una societat quasi tancada i a pressió. Però no val la pena perdre el temps en eixes coses.
El poble és agradable, prou polit i en bon estat. No és més gran que Oliva, per exemple, però té biblioteca assortida i en condicions, museu, cine-club, una cobla i un pub on a voltes toquen jazz. De Barcelona vénen grups de teatre, també s'hi fa algun concert. Molt a prop hi ha una preciosa esglesiola pre-romànica, Sant Quirze de Pedret, vora un revolt del riu i un pont antic. Fa una fred que pela (a Oliva diem la fred, com els empordanesos, segons Pla). Deu ser un poble ric, aquest. Hi ha mines a les muntanyes dels voltants, turisme d'hivern i soldats. El quarter s'hi deixa sentir molt. Està tot ple de bars, de cases de menjar i de pastisseries.
La nit que hi vaig arribar, el poble feia una olor característica, de xemeneies, de llenya i de carbó. L'olor de l'hivern. Feia anys que no la sentia amb tanta persistència.
De menut, la calefacció de ma casa era de llenya i vapor, com a tot el poble, clar. No vaig caure-hi immediatament, però era això el que se m'havia fet agradable des del principi. L'olor del carbó cremant m'ha retornat un tros d'infantesa, amb tota la vivacitat, com feia molt de temps que no em passava. Si és que m'havia passat mai. Curiosa manera, i moment, de trobar el temps perdut.
La gent amb els meus gustos viuria molt bé a Berga. Tret de la tropa, tot sembla arrecerador, tranquil, delimitat. Barcelona no en queda lluny, però és un altre món, bé que accessible. I els paisatges són majestuosos, un desplegament amplíssim de muntanyes, valls interiors, camins, boscos i perspectives. Un enamorat del Pirineu havia de venir a fer la mili ací. El poble està preparat per a l'hivern i n'ha adquirit els hàbits i l'estètica. Llàstima haver-lo conegut en aquestes condicions.