MARIA DEL ROSER. — Tu no saps ni el que sóc ni el que tu vols.
Tots feu igual: s'escanyen a Cervera,
els estudis no els deixen respirar
i volen fer una mica el calavera,
però, pobrets!, no saben on anar.
Si les dones aquí són tan mirades,
si tot és vigilat per la virtut,
si hi ha ulleres en totes les entrades
i el pecat de seguida és conegut!
I ells, és clar, són amics de moure fressa,
i després de voltar i de fer l'ull viu,
s'encanten amb les dents de la sastressa
perquè no és com les altres, perquè riu,
perquè no els enraona del diable
i sap guaitar sense plegar les mans,
perquè procura ser una mica amable
i es fa càrrec dels pobres estudiants.
I ells, eixerits, ja diuen: «És aquesta!».
Aquesta és l'aventura! Ai, valga'm Déu!
I com uns galls van remenant la cresta
i es van pensant que tot el món és seu!
MIQUEL. — Jo no sóc com els altres, tu t'enganyes;
el que jo et dic, ho sento de debò...
MARIA DEL ROSER. — Però, fill meu, que t'has cregut que hi guanyes
amb un posat d'encongiment i plor?
Que a mi em convenceràs fent el noi tendre?...
MIQUEL. — Veus com tu no tens cor?
MARIA DEL ROSER. — Què m'has de dir!...
¿Tu t'imagines que no sé comprendre
tot el que esperes i el que vols de mi?...
MIQUEL. — És mentida!
MARIA DEL ROSER. — I aquesta sí que és bona,
mentida!... El meu galant ja se m'ha ofès...
MIQUEL. — És que un dia et puc fer la meva dona.
MARIA DEL ROSER. — El que et juro és que tu no em faràs res.
Qui ets? Un estudiant de mala mena,
però de bona casa i molt lluir,
que s'ha tirat els llibres a l'esquena
i parla de casar-se i ves amb qui!
Amb una dona que li pot ser mare,
que és vídua i té una filla, i maldecaps
i té de treballar i fer bona cara
i moltes altres coses que no saps.
I el galant diu que hi du l'ànima pura,
i gasta la paraula «casament»!
Vaja, Miquel, no siguis criatura;
com te puc escoltar seriosament?
MIQUEL. — M'és igual el que dic, sols puc jurar-te
que em cremes com un sofre al fons del pit;
ni em queda l'alegria de somniar-te,
perquè no puc dormir en tota la nit.
MARIA DEL ROSER. — Prou, Miquel!...
MIQUEL. — Ara et fas la dona honrada,
després que m'has obert el tall del plor;
m'és igual si tu ets vídua o ets casada,
i si tens fills i si ets més gran que jo.
No penso si quan parlo dic mentida
ni si m'assemblo als altres o a ningú...
per mi només hi ha això, que em mou i em crida,
una mena d'alè que ve de tu...
una angúnia que salta i es desboca,
un desig sense calma ni repòs...
d'apretar-te les dents contra la boca
i sentir dintre els braços el teu cos.