Tornant en l'avió s'ha adormit una estoneta. S'ha despertat pensant en el que Michele, ahir, quan li va explicar el primer bombardeig des del vaixell, li va dir de la gent de Castelló que treballava a l'hospital, que s'ho mirava des de la platja. Ara no s'ho pot traure del cap, com podien sentir-se aquelles persones mirant des de la platja com els obusos queien sobre la seua ciutat, intentant esbrinar on queien, quins ravals i quines cases estaven destrossant, quines persones morien en eixos moments sota les bombes.
Intenta situar-se i recordar com es veu Castelló des de la platja davant de l'Hotel Voramar de Benicàssim. No ho recorda, li sona que la ciutat no es veu, però potser aleshores si que es veia sense el mur de ciment del Benicàssim modern, quan entre la ciutat i les vil·les només devia haver-hi vinyes i horts. El que sí que devien veure perfectament, sense poder-hi fer res, era el vaixell que canonejava la ciutat. S'imagina l'angoixa d'aquella gent tornant a Castelló per descobrir què havia passat, per trobar-se una ciutat que no coneixien, una ciutat ferida i horroritzada que mai abans no havien vist. I es pregunta quant de temps devia passar des de la festa i les cançons per la victòria de Guadalajara fins a la constatació de l'horror, quina cançó devia quedar a mitges en sentir la primera explosió.
En arribar a casa ha buscat un document que té sobre aquell bombardeig, parla de més de vint morts, persones de totes les edats. A la plaça de Tetuan, que aleshores es deia de Fermín y Galán, van morir unes quantes persones, potser es feien una orxata al quiosc o prenien la fresca a la tardeta, com diu Michele. L'aire de Castelló a finals de març ella el recorda, recorda la perfecció de certs vespres de primavera a la ciutat. No sap si aleshores, si aquella vesprada de 1937 seria el mateix, potser la gent gaudia a la plaça d'un d'eixos vespres en què l'airet encara fresc es passeja per la ciutat que ha estat tot el dia exposada a un sol que ja escalfa, que ja promet.