Sota la volta que formen les branques de vells castanyers, però oberta a la llum del nord, la font de Sant Patllari sembla una capella gòtica. L'any 1901, mentre bevia en aquesta font, Joan Maragall va assaborir «els secrets de la terra misteriosa»: conduïda per l'aigua, la terra li va penetrar «pit endins» i el va impregnar d'una «saviesa dolça». Rere la font, hi ha un oratori de pedra del segle XVIII alçat amb un delicat estil clàssic. Fa 112 anys -penso- Joan Maragall va venir aquí. Devia veure senceres les imatges de pedra de l'oratori, que ara estan escapçades. Després de tastar l'aigua, va escriure aquest poema que cal llegir al vespre, quan el sol, ponent-se rere les muntanyes, deixa a la vall de Camprodon una llum de color de poma verda.
Llegeixo el poema, observo les pedres gastades de l'oratori i faig un traguet d'aigua. No sé si aconsegueixo fer-me savi com Joan Maragall, però la pau d'aquest lloc m'entra més endins que el fàrmac antidepressiu més potent. «Això és un paradís!», em diu Lourdes, la meva dona. No en parlis gaire, insisteix: «Quan un paradís es posa de moda, corre el risc de convertir-se en un infern»