S'havien arribat fins a l'extrem oriental de l'esplanada (Denominació vulgar, avui quasi en desús, de la Rambla de Sant Joan).
Feia lluna... i bastanta claror. Hi havia un cel claríssim.
Des d'allí, prop de la barana que guaita a la pedrera, lo paisatge que es veia, emmatllevant a la nit una poesia nova, un encant més, afegit als que sempre oferia..., era hermosíssim.
Clapes negroses, de verdura...; roques lluentes...; la carretera, blanquejant en línia recta, i afectant una paret dentellonada, per mor dels topets de la sombra que hi projectaven, en la part de la timba, los pedrissos de defensa...; més roques a la part d'enllà...; casetes de camp, guarnides d'arbres grans i foscos...; després, la rasa negra i perllongada del carril...; i el caseriu del presidi, junt a les grades herboses de l'Amfiteatre...; i la platja del Miracle, plena de barraques de pescadors, entorn de l'establiment de Banys, i de xarxes esteses, que s'haurien pres per moluscos enormes, estirant ses mil potes..., assaborint la frescor de l'arena...
Lo mar, rielant en sa plenúria la claror argentada de l'astre de la nit, estava com una bassa d'oli; d'un color blau que, per la mateixa tranquil·litat de les aigües, prenia un to grisenc, prop de la costa; ennegrit pel reflexo del rocam que tallava la platja, i que sortia, coronat de velles fortaleses abandonades, a rebre lo bes de les petites ones que hi anaven a morir, desfetes en llàgrimes d'escuma..., plorant aquell rebuig ferreny de les ingrates pedres.
A la dreta, al lluny, mig esboirada, la punta de Salou, amb la llumeta minsa de la seva farola...; davant, la corba del moll, semblant un serpent negre que nedés damunt de l'aigua, lluint-li en llums de gas les vèrtebres de l'espinada. De l'altra part, los quatre fanals del passeig de Santa Clara, les masses formidables de "Pilat" i de la Borderia, foradades, en rengleres, per rectànguls lluminosos de finestres...