Quan tinc necessitat d'estar sol, en menys de cinc minuts em trobo enmig de prats i boscos, completament distant de tot brogit humà. El meu camí preferit és el que ressegueix el pas del Ritortell. Font de Sant Patllari, font del Vern, font del Boix. Al capvespre, no hi ha ningú. Contemplo les aigües remoroses, admiro la imponent estampa de roures centenaris, faigs, freixes i bedolls. Contemplo els àlbers tremolosos i els discrets avellaners. Acaricio el boix resistent i l'antiquíssima falguera. Durant la primavera i la tardor, i a bona part de l'estiu, milers de flors amenitzen el camí. Als bacs, la molsa és tova i fragant durant tot l'any, com si sempre estiguéssim a punt de fer el pessebre. Des de finals de juliol, però sobretot a final d'estiu, els que en saben, trobaran bolets. Jo només trobo, a mitjan estiu, diminutes maduixes silvestres: d'una dolçor precisa i àcida.
Sempre que m'assec als vells bancs de pedra de les fonts em recordo del poeta Horaci, que identificava la felicitat amb l'allunyament de les pompes urbanes. Res no és més agradable, deia, que ajeure's sota els arbres, sobre un bon tou de gespa, i endormiscar-se sentint el murmuri dels ocells i de les clares aigües.