Quan l'Eustaqui va arribar al teatre, en Tomás Capdebrau ja l'esperava amb el carro a punt i el lloro. Va canviar-se en un moment. Repentinat i mudat, semblava un altre. Va agafar les regnes del carro i la mula va emprendre un trot curt, gairebé mandrós. Van submergir-se en l'ambient del Paral·lel. Els tramvies, sorollosos, amb les seves campanetes insistents i els seus conductors, drets, fent giravoltar amb energia i precisió el volantet del fre, passaven a escassos centímetres de la vorera del Soriano, atapeïda de gent que sortia a celebrar la revetlla. Va travessar el Paral·lel i van desaparèixer per la ronda de Sant Pau: una taca lila sota el feix de claror provocat per l'enllumenat elèctric nou de trinca. Les fogueres a les principals cruïlles escalfaven els carrers i les llengües de foc es cargolaven amunt i gairebé socarrimaven els baixos dels pantalons dels veïns dels principals, abocats als balcons amb les cares lluents.