Quan en Miquel Calafat va veure na Júlia per primera vegada, estava prenent un cafè, assegut en una butaca de vímet del bar de Ses Porgueres, davall Ses Voltes. Compartia la taula amb l'apotecari Villalonga i amb el marquès de la Torreblanca, que escoltaven, divertit el primer, envejós el segon, les anècdotes del seu darrer viatge a Mallawi. En Calafat, amb la seva fina ironia, no deixava anar ocasió per fer rabiar el senyoràs, que era evident que no suportava que un no ningú com el fill d'un grum desertor s'hagués convertit en un dels homes mes rics del poble. [...]
Mentre el marquès de la Torreblanca s'empassava l'orgull i les ganes d'escopir a la cara d'en Miquel Calafat que no era més que un negrer sense escrúpols, aquest va fixar-se en una al·lota rossa i prima que passava davant Ses Porgueres amb la mirada fixada en la Catedral. Na Júlia sabia que davall aquella arcada hi havia assegut algun dels senyors del poble, amb el seu vestit amb armilla i el barret i el bastó, homes importants a qui ella no donaria el gust de saber-se observada des d'allí dalt. La bellesa d'aquell rostre altiu va fer que en Miquel Calafat demanàs a l'apotecari qui era aquella jove: la filla petita del fuster del carrer Sant Cristòfol, ben polida, ella... Quan es va aixecar de la butaca de vímet, l'home ja havia decidit que canviaria de fuster i que la primera feina que li encomanaria seria repassar tota la fusteria del lloc de Son Ullastre, que aquell estufat del marqués de la Torreblanca, més pelat que una rata, devia tenir mig podrida.