Quan en Miquel Calafat comprà el lloc de Son Ullastre al marquès de la Torreblanca, que es va fer pregar uns quants mesos per una pura qüestió d'orgull, el primer que va fer va ser anar a casa del fuster del carrer de Sant Cristòfol a encomanar-li una feina que li corria molta pressa. Quan aquell home cobert de serradís va veure entrar el senyor Calafat al taller que tenia muntat a l'entrada de casa, se'l va quedar mirant sorprès. No era un client dels seus, ni tan sols un client que hagués tractat alguna vegada. Tothom sabia qui era el fuster de confiança d'en Calafat. I va sortir de darrere el taulell sense saber què podia esperar-se d'aquella visita inesperada. Vostè dirà, senyor Calafat, va deixar anar l'home amb humilitat. I el senyor Calafat va dir que volia que li fes un bon repàs a la fusteria d'un lloc que acabava de comprar, sense escatimar res, que volia que tot quedàs perfecte. Tan perfecte com si fos per a una filla teva t'ha de quedar, es va atrevir a dir al fuster, sabent del cert que era impossible que l'home pogués endevinar l'autèntic sentit d'aquelles paraules. I en Miquel, mentre parlava de portes i de finestres, va atracar una cadira i s'hi va asseure, sense presses, com si esperàs algú. Fins que va entrar la dona del fuster amb la filla petita, aquella al·lota que un dematí en Calafat havia descobert assegut al bar de Ses Porgueres de davall Ses Voltes. na Júlia, que se'l mirà amb curiositat perquè mai no havia un senyor de tan a prop.