Quan en Joan va arribar a Palma, encara tenia gravat dins els ulls la imatge del port de Maó i la fortalesa de la Mola. Totes les hores mortes que hi va transitar. El van rebre la Seu, el palau de l'Almudaina, la Llotja; al fons, els campanars de Santa Creu, Sant Francesc i Santa Clara. I el Castell de Bellver, com un vigia imponent, entre el cel i la terra. El perfil de Ciutat era magnífic, però ell només volia arribar a terra i trobar-se amb l'oncle Jaume per saber què n'havia de fer, de la seva vida. No li va costar gens arribar a la pensió del carrer Miramar que l'home li havia dit. Hi va esperar el capellà durant més d'una setmana. Dies i dies que el van acabar desesperant. Va tenir temps de passejar-se, sense presses, pels carrers més cèntrics de Palma, un anar i venir continu de gent. Es va perdre, durant hores, per carrerons ombrívols on el sol gairebé no podia entrar. Va travessar placetes tranquil·les on va descobrir portals que tancaven palaus antics; va veure convents i esglésies al costat de cases petites amb flors a les finestres. I, sobretot, durant aquells dies, va passar llargues estones davant la porta del Mirador de la Seu, des d'on podia admirar la immensa badia que, des del primer moment, el va deixar extasiat. Intentava no desesperar-se en aquells dies eterns. Es repetia que era impossible que l'home l'hagués embarcat en aquell viatge per no-res.