Pujant pel caminet que voreja el Ritortell -un rierol d'aigües transparents-, vam arribar sense esforç a la font de Sant Patllari, acompanyats per verns, roures, pins i avellaners. Segons la llegenda, l'ase que, conduït per uns monjos, transportava les relíquies del sant cap a Roma, no va voler continuar el camí i, després de donar unes quantes voltes en cercle a Camprodon, es va aturar en aquest paratge i, clavant tres fortes guitzes a la roca, va provocar el naixement d'una font de tres raigs. Amb això, va quedar clar que el sant volia quedar-se a Camprodon. El lloc es meravellós. Al costat de la font, sota uns plàtans molt alts i vells, hi ha un diminut oratori de pedra del 1717, que evoca la llegenda del sant mitjançant una esplèndida mostra del barroc popular: una escultura de marbre, trencada i erosionada pels anys. A tocar de l'oratori, prop de la font, en un monòlit més modern, s'hi transcriu un poema de Joan Maragall que recorda les seves excursions per aquests verals. Envolta el conjunt un banc de pedra llarg, semicircular. El lloc va ser urbanitzat el 1923 i té el segell característic, entre auster i elegant, del noucentisme. La natura hi està subtilment domesticada, seguint amb moderació l'eslògan d'Eugeni d'Ors: "Contra natura, cultura".
Vam beure aigua a la manera del poeta Maragall que, anys abans del noucentisme, buscava, al contrari que d'Ors, la naturalesa pura, la vitalitat instintiva del món perdut, del paradís original. En inclinar-nos cap als dolls d'aigua per obrir la boca, vam fixar la vista cap a dins del forat per on raja l'aigua. Entapissat de molsa, aquest forat semblava que vingués de les entranyes de la roca. Sense deixar de contemplar-lo, vam fer xarrups d'aigua fresquíssima. I així, associant la mirada al tacte glacial i al gust de 'aigua, vam descobrir, com li va passar al poeta, "els secrets de la terra misteriosa".