Pigallada de neu la fosca barba,
amb deu arrugues castigat el front,
i els nervis secs com un vencill de garba,
el Comte Arnau sent que li falla el món.
Anys han passat d'aquella nit calenta,
en la qual vint pedaços de burell,
esbandint polseguera de corpenta,
van dur la sang i el fàstic al castell.
Del crim de les migrades criatures,
la seva fúria va venjar-se tant,
i els ha ficat tant pebre a les freixures,
que ni un còbit somica al seu davant. [...]
El Comte Arnau, feixuc i poca traça,
guaita des de la torre el vell camí;
ha plogut i la terra és tèbia i grassa;
tots els gorets són de color de vi.
I vet aquí que sent un ronc de pena,
veu amarganta per filar un renec,
i un corb volassejant a flor d'esquena
el tusta tres vegades amb el bec. [...]
-D'on véns, ala de fum i carbonissa?
Bec de penes, què em portes aquí dalt?
Que cerques la deixalla fonedissa?
Tens fred, estàs cansat o estàs malalt? [...]
I li respon el corb: -Ningú sabria
la gràcia del meu bec i del meu vol;
si m'acosto per fer-te companyia
és perquè t'han deixat tot sol. [...]
Tu, Comte Arnau, ets una pell estranya,
enfonses molt endins i piques alt,
ets tots els escurçons de la muntanya,
ets com un sant, però ets un sant del mal. [...]
I li respon el Comte Arnau: -No em trenca
ni un bri de respirar això que m'has dit,
però, escolta'm, bestiola escardalenca,
tu que tens un parlar tan ben parit,
és cert que vostra casta envernissada,
té més aguant que el duc i el forràs,
que la vellesa els dintres no us forada
i que els anys els compteu per centenars?[...]
La mort vindrà, no li faré ganyotes,
trobarà el finestral ample i obert,
la guitza amarga de les seves potes
no ha de pampallugar-me l'ull despert. [...]
I això t'ho dic a tu, i t'ho dic a soles,
amb tot el plany desesperat cor,
perquè ets tan negre, perquè ets vell i voles,
perquè véns a parlar-me de la mort. [...]
No vull estirar més la companyia,
sigues com ets, no et moguis, Comte Arnau;
ara canta el gall blanc de l'alegria,
ara canta el gall negre; adéu-siau. [...]
-Qui entén les tombarelles de la vida?
Vés a saber que escura el millor plat!
Aquest ocell que menja carn podrida,
duu a la punta del bec la veritat?
És ben igual que el pensament em rodi,
la meva veritat me la sé jo.
Avui la meva veritat és l'odi,
gens aigualit, un odi de debò.
Déu és tan alt! Para tan lluny la taula!
Déu! Aquest nom tan trist, tan llarg, tan breu!
Qui comprèn el sentit de la paraula?
Qui sap on és, qui és i com és Déu?...-
I amb la barca del cor a la deriva,
el Comte Arnau 'nava topant esculls;
si era tot ell una gatosa viva,
li queien dues llàgrimes dels ulls. [...]
Ran de finestra un roquerol xisclava,
quan varen cloure els ulls del Comte Arnau,
i el cel era d'un blau que esgarrifava,
d'un blau que feia angúnia de tan blau.