Per fi, queda carregat lo canó i encarat al Fort de Sant Eudald, prenent la punteria el propi coronel, que no volgué cedir a ningú aquest honor. Enmig de la general expectació anava a ressonar la canonada, que venia a marcar una nova etapa de la guerra civil, o sia aquella en què les forces de don Carlos deixaven la defensiva per a prendre resoltament l'ofensiva. Això estava en la consciència de tots nosaltres, i és per això que ens sentíem tots amb lo cor oprimit, i al ressonar la braó de l'espetec, un crit de «Visca el Rei!» atronà ensems l'espai. Mes, oh desil·lusió!, d'entremig de la fumerola en vegérem sortir a tomballons la flamant peça, que anà rodant marges avall. De moment, tots creguérem que s'havia rebentat, lo que produí un general sentiment de vergonya i desconsol. Mes prompte es vegé que eren sols les rodes que s'havien esmicolat, tal vegada per estar mal calculat lo moviment de retrocés de la peça, i renasqué l'esperança del remei. Allavores s'entaularen animats i sabrosos comentaris sobre els efectes de la canonada. Damunt la coberta de teula d'escata del campanar de Sant Eudald s'hi veia un forat, en lo que ningú havia reparat abans, i fou opinió unànime que era la senyal de la bala, desfent-se tothom amb elogis i visques al canó i als hàbils artillers que el manejaven. És a dir, tothom no, perquè jo, que tenia la vista fina com un esparver, observava, molt a pesar meu, que aquell forat era quadrat i net de caires, no podent-me explicar que pogués ésser produït a viva força. Mirant amb uns gemelos, se comprovà que no era sinó una finestreta que donava accés al teulat. Però, quin interès hi havia d'haver en desil·lusionar a la multitud?