»Per Eixalada
la nit darrera és arribada!
Al monestir
nos acabàvem d'adormir,
quan l'espetec
nos desvetllava a tots en sec.
Del llit saltam
i a mig vestir al cor baixam.
És la capella,
com ull al cloure sa parpella,
niu de foscor.
Per fer-nos créixer més l'horror,
a la llum vaga
de la humil llàntia que s'apaga,
l'ombra d'Otger
veiem sortir de son carner
signant la porta,
que obre amb un colp de maça forta.
Cinc solament,
cinc la seguim fora el convent
a corre-cuita,
esfereïts prenent la fuita
muntanya amunt.