Passà una llarga temporada refent-se de les trifulgues de la revolta. Reprengué la seva vida eremítica i, amb motiu de produir-se una vacant a la parròquia de Samalús, el senyor Bisbe li proposà que la regentés. Com que llavors hi havia molta escassetat de sacerdots, ell acceptà amb la condició que no s'estengués cap nomenament oficial d'ecònom. Així es lliurà a la vida pastoral: misses, sagraments, catequesi, visita als malalts... i seguir la restauració del temple profanat durant la revolució, obres que ja havien iniciat els dos antecessors que passaren en breu interinitat per aquella rectoria.
Se li despertà la seva vella afició a l'escultura i es posà a pastar fang i a modelar orles que un cop cuites i decorades aplicava a les parets dels altars laterals en forma de retaules. Imatges de sants, uns canelobres, un ambó amb al·legories dels quatre evangelistes i de l'Esperit Sant, un bust de sant Andreu, patró de la parròquia, en una fornícula a la façana de l'església, un àngel que vetlla a l'entrada del cementiri, una creu de terme prop de l'església, i moltes figures de pessebre amb força encert sortides de les seves mans. Curiosa és la versió que féu dels tres Reis: en lloc seu posà els tres germans Garriga capellans. L'un amb els hàbits canonicals, els altres dos amb sotana, un d'ells amb la sotana esparracada, el més pobre, que deia ell, i que representava el propi autor, mossèn Ramon.
Algun liturgista purità li recriminava que poses al culte imatges de terrissa, que és trencadissa. Ell contestava: «Que no és més noble l'argila que qualsevol pasta feta d'una barrija-barreja de deixalles? No és de fang que Nostre Senyor formava l'home?».
Treia profit de tot per decorar i embellir el temple, usant el que avui en diríem amb l'argot artístic «materials pobres»; amb cercles de garbells i penjarelles de pinyocs i ballarucs de roure, feia unes aranyes, decorades amb purpurina. De les carabasses allargassades, un cop tallades convenientment, en feia canelobres. Amb tela metàl·lica brodada de flors en feia un tàlem i, per barres, troncs d'atzavara.
En una carta escrita a mossèn Geis, el mateix dia de Corpus de l'any 1963, diu: «T'escric de retorn a casa, després de la nostra processó de Corpus, que t'hauria plagut de veure, per l'enramada i les capelles i, sobretot, pel tàlem de verdor i de flors, al qual no es podran igualar mai els tàlems de drap i d'or i de sedes, per rics que siguin. Feia bonic. La gentada que hi ha vingut portava, en lloc de ciri, un ramellet fet d'olivera, d'espigues i de clavells.» I un altre dia de paraula li explicava:
«Ah, i també hi anaven els gegants, figurats per dues enormes atzavares florides que, portades per uns joves, precedien la processó.»
Mossèn Ramon va estar set anys amb aquest servei parroquial; un cop acabats, tornà a assaborir aquella pau semi-eremítica amb el goig d'una missió acomplerta i disposat a col·laborar amb el seu successor com bé podia.
Can Cuní era punt de trobada d'una munió de gent, amics i admiradors. Hi passaven literats, músics, escultors, pintors, dibuixants, homes d'afers... i també gent humil i senzilla que volia conèixer l'ermita de Samalús. Pujaven en grups, colles, esbarts, corals...
L'any 1962, el gremi de fusters de Barcelona li féu una visita per venerar el banc de fuster, amb el qual el seu pare havia pujat tres fills sacerdots, i ara transformat per mossèn Ramon en l'altar del seu oratori.
També els Amics de les Creus de Terme pujaren a honorar la creu de terme de terra cuita feta per mossèn Ramon.
Feren cap a Can Cuní grups de seminaristes i de capellans, bisbes, abats... fóra difícil citar-los tots. Tantes amistats portaren a fer-li dos homenatges.