– Oh, cimeral de l'arbre –li diu- que em veres néixer!
Del teu redòs, oh!, fes-me'n plaer fins morir;
jo et faré de mes llàgrimes amb la regada créixer,
i escoltarà planyívol lo meu darrer sospir.
Mentre em recolzo sota ta verda cabellera,
amb renadiues fulles abriga mon cor nu,
que jo, esqueix trasplantat a platja forastera,
no sé, ai de mi!, arrelar-me, ni reflorir com tu. –
Creix l'arbre, i ans de gaire, de ses branquetes flonges ,
a penjoiades, queia la pura i blanca flor,
i entre el verd groguejaren, a rams, belles taronges,
com en el d'esmaragdes ruixat d'estrelles d'or.