Melanconia ferroviària
La lluna en les finestres d'una banda
del vagó restaurant. Desesperat,
corrent com un fanàtic pels rails
de les brutals ferides del passat,
el tren nocturn llueix com un cavall
suat en ple galop.
Sento els seus cascs creuant els ponts de ferro
mentre va travessant la teva mort.
On jo vaig, sempre hi ha la teva mort:
ara és un mirall negre que la màquina
du al davant i l'enfronta al seu infern.
Ningú no plora ja per tu, no queda
ni un mocador agitant-se en cap andana.
Sóc aquest tren nocturn que busca on sigui
la cadira de rodes en la nit.