Lletja com un pecat, la seva cara era com una coca de blat de moro amb un veritable laberint de ratlles que es creuaven en tots sentits; una prominència feia de nas i unes cavitats feien de boca i ulls. Aquests últims, que eren verds, tenien per mares uns parpres sense pestanyes i enribetats de vermell, eren grossos i moguts, i quan es fixaven no mancaven de certa expressió donant a la seva fesomia un aire de bondat que reconciliava amb la persona a desgrat del seu aspecte a primera vista repugnant.
Quantes vegades les meves aficions m'havien portat al bosquet de sota casa seva, sempre l'havia vista treballant com una negra a desgrat dels seus anys, ja anant a la font, ja rentant roba o abeurant els porcs, fent, en una paraula, totes les feines dures i pesades d'una mestressa de pagès.
De vegades em feia pena en veure-la tan afeixugada trontollar amb el pes d'una perola enorme o bé d'un feix de roba que feia més tossa que ella, i li deia: «Padrina, treballeu massa, no arribareu pas a vella». A la qual cosa ella contestava sempre de bon humor: «Ca, no senyor, ho faig per agafar gana», i la infeliç se'n reia.
Altres vegades cantava. La seva veu cascada i rogallosa repercutia dolçament per aquells entorns plens de verdura i frescor, i les seves notes malencòniques caigudes una a una com les gotes d'una aixeta mal tancada, s'estenien, s'engrandien i fins semblava que s'emmotllaven a les circumstàncies d'aquell lloc solitari. Cada soca d'arbre, cada pedra, cada balma era un eco que responia afectuós a aquella veu amiga, omplint entre tots l'espai d'una harmonia estranya i salvatge que a mi m'arribava al cor. Per un contrast singular, aquella dona que sempre responia de bon humor, escollia per esplaiar el seu esperit les cançons més tristes del repertori català. Per exemple, la de la mort de D. Dalmau, la dels Estudiants de Tolosa, i altres pel mateix estil.