Les Preses, 20 juliol 60
I això que aquest poble és estimulant, com tots. Una petita comunitat de gent terriblement pràctica. Tothom fa diners, tothom es dóna —fins a cert punt— la gran vida. La terra és bona i les collites ragen. Les indústries, petites o grans, produeixen. Els preus es mantenen alts. «Trobo que el Franco ho fot bastant be!», diu la gent. En un poblet de 150 famílies hi ha set televisors. I no parlem dels estris motoritzats. Les «amotos» estan a l'ordre del dia. Veus pageses de cintura com l'anell de Saturn cavalcant una vespa amb un sac de segó per a l'aviram al portaequipatges. Per camins inversemblants trobes porquerols amb velomotor. Un rajoler, cosí del que m'ha deixat la torre, cada tarda, acabada la feina, va a l'hort a fangar amb un Seat-600. Això és la ruralització degenerativa de l'automòbil-turisme. I quant al treball, no et pensis que s'hi cansin gaire. Els homes xerren per les cruïlles, contemplen llargament la boira que encaputxa el Puigsacalm, els trobes al taulell de l'hostal fent el cigaló a l'hora més impensada, o els veus mudats: se'n van a Girona a mercat o a Olot a escampar la boira. L'església és immensa, però sempre solitària. El rector, l'únic home positivista i escèptic del poble, ha d'encolomar les seves flàccides homilies a quatre velletes inservibles, perquè si servissin es quedarien a casa, treballant a la rebotiga i contribuint a l'enriquiment de la família. Al mig del poble hi ha una monumental fàbrica de llonganisses amb dues torres més altes que el mateix campanar. Penso que aquesta fàbrica catedralícia és el centre i el símbol de la vida espiritual de la comunitat: tothom en parla amb orgull. El trenet que va de Girona a Olot no para mai. És de vagons metàl·lics, moderns i funciona amb olis pesats. Ens queixem del materialisme de les ciutats. Però el camp, amb les seves vaques meditatives, els prats ondulants, el mormol de les aigües i els àlbers esvelts, és tant o més embrutidor que la ciutat industrial. L'ideal de l'home és el benestar material. Enmig d'aquest corrent universal i abassegador, es crien unes certes herbetes insignificants: la genteta a qui els déus han inoculat el virus de les idees especulatives o artístiques, sempre inútils. Temo o simplement espero que, pel camí que seguim, aquesta raça de criatures emmetzinades s'acabarà aviat. [...]
Torno a la feina, a la traducció. He de cobrar-la a fi de mes per tal de compensar la disbauxa d'aquest estiueig. Dormo tot sol en un casalot de darreries del segle XVII (segons una inscripció de damunt de la porta). Hi ha rates, però per ara es mantenen en actitud respectuosa. A la fonda servirien bé si no fos l'excés de fetges, pedrers, tripes, llengües i altres menges pròpies per a heretges i lliurepensadors. Fa un temps magnífic... magnífic, vull dir, per a l'agricultura: cada dia plou, i els camins són navegables. Enyoro els esclops de Roissy! Però no et pensis: els belgues del Congo no se la passen pas tan bé.
En el fons del fons la meva intenció era una altra. Vaig venir a aquestes terres alteroses a esperar la fi del món. Però el cop ha fallat. És que els temps no estan encara prou madurs? Què esperen, doncs, què volen els Poders?
Una abraçada del teu frustrat
JO.