Les immenses cingleres que, com les runes d'un amfiteatre colossal, mig clouen la vall diminuta de Sant Aniol, semblava que m'anessin a caure a damunt, i les boscúries d'alzines que s'estenien a banda i altra, des del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda, fosques com eren, pareixien les negres tapisseries que endolaven el grandiós temple on s'hi celebraven els funerals de les meves il·lusions. Prou remorejaven les cristal·lines aigües de la riera que, davallant de l'espantosa esbaconada de Brull, formen amansides gorgues d'un verd esmaragdí, enfilades les unes amb les altres per filigranes d'argentina escuma; prou s'hi emmirallaven els verns i castanyers revestits de novella fulla d'un verd tendral, i el sol prou ho hermosejava, matisant-ho tot amb els canviants de sa lluminosa paleta, i fins els aucells xerrotejaven agradosament per les bardisses; mes jo no sentia altra cosa que el corcó de la gelosia rosegant-me les entranyes, ni veia res més que les negrors que el meu pessimisme començava a dibuixar en l'auba de la meva ditxa, desequilibrant mon esperit, ja de si prou donat a la concentració i a la tristesa.