La roureda, encara avui, és un oasi enmig d'una esplanada de camps cultivats. Un bosc, on, com abans, la piuladissa dels ocells és l'únic que trenca o acompanya el silenci ombriu i frescal del lloc.
Hi vèiem saltironar la puput, treballar incansablement el pica-soques arrapat al tronc d'un roure per a obrar-hi el niu. I petits ocells, quasi imperceptibles, com l'ull de bou, mínima boleta alada. I enllà del cel, majestuós, traçant inacabables cercles, l'esparver, fitant l'aire i els camps.
A l'estiu, les orenetes omplien l'aire amb el seu vol zigzaguejant, inquiet. Planejar breu, nerviós i trencat, a l'encalç dels insectes, acompanyat amb el contrapunt de la xiscladissa alegre i vibrant.
Quan, al caure la tarda, els ocells descansaven en el pentagrama de fils elèctrics, hi escrivien insòlites melodies amb els seus cossos negres en repòs. Era com la música callada del món i de la natura, que entra pels ulls i es converteix en melodia al pensament, quan s'admira amb fervor el do plural de la vida i de la terra.