La mort de Balmes (fragment)
9 de juliol 1848
Qui vol veure viu a Balmes
corra, corra cap a Vic,
lo veurà en ses darreries
agonitzant en son llit.
Oh soldats de la fe santa,
s'aterra vostre cabdill,
aquell que brandà el nou glavi
dessota l'arnès antic;
aquell que pel nou Golia
té la força de David!
S'apaga el far que semblava
lo far de l'esdevenir!
A Espanya donà una estrella
lo cel donant-li aqueix fill,
i aqueixa estrella s'aclucà
quan arribava al zenit!
En sa cara de cadavre
només los ulls semblen vius,
aquells ulls que tot ho veien
i la mort va enterbolint!
Son cos era branca dèbil
per son gegant esperit,
i adés al prendre volada
l'ha deixat romput aixís.
Fins li estreteja la cambra
d'on l'ample balcó fa obrir
i al vell Montseny que s'hi aboca
li parla com un amic:
-Noble front de Catalunya,
marxapeu de l'infinit,
bé me n'has dites de coses
que jo al món no podré dir!
Jamai ni en somnis te munto
sens baixar-ne esbalaït
i amb lo front fet una flama
com Moisès del Sinaí.
Oh! Del ramat d'eixos pobles,
de Barcelona, Madrid,
de les serres catalanes,
de Puigmal a Montjuïc,
del Montserrat, nial d'hèroes,
despedeix-te'n tu per mi!
Ah! Si volant a la Glòria
pogués posar-me en ton cim
per dir-li adéu a ma terra,
la terra que tant a mi!
Oh Catalunya! Oh Espanya!,
per què us he amades aixís?
La cadena amb què volia
en un cor los cors junyir,
d'amor la dolça cadena
me l'han trencada pel mig!
I veig la guerra que torna
muntada en un trebolí,
i veig armats en batalla
los pares contra els fills,
i els camps patris sadollar-se
de sang d'Abels i Caïns!
***
Oh! Aturau-vos, aturau-vos,
prou de matar i morir;
jo us porto el ram d'olivera
que agermana els enemics.