La fonètica em permet de jugar amb el fet que, en català, "mural" soni igual que "moral" i postular per tota pintura mural pública una moral, en el sentit que es diu: quina és la moral d'aquesta historia? Dit d'una altra manera, crec que tota pintura pública ha d'enllaçar, d'una forma o altra, amb la tradició educativa de la pintura, tant de la religiosa com de la civil. Això ho vaig tenir clar des d'un principi, quan vaig començar a pensar en el mural de Sant Domènec.
La primera moral decidida va ser la de no oblidar la història de l'edifici, el seu origen conventual. I com que per mi els edificis hi són en funció de les persones que els habiten, en vaig estimar més convocar algun dels estadants històrics del convent que no pas glossar, en una composició que fàcilment hauria esdevingut decorativa, algun dels seus magnífics elements arquitectònics originals. Dels personatges històrics del convent, vaig eliminar d'entrada Nicolau Eimeric, l'autor del primer manual d'inquisidors: no em semblava pas un exemple pels nois i noies que s'havien d'educar en l'edifici, ni tampoc pels professors, no cal dir-ho. De sant Vicenç Ferrer, que va predicar-hi, tampoc no en vaig fer cas, per passavolant i per les conseqüències històriques de la seva intervenció en el compromís de Casp: tampoc no era un bon exemple per uns estudiants i per uns professors d'una època en què la voluntat d'èxit públic i la intervenció política han malbaratat tantes carreres intel·lectuals. Vaig recordar-me, llavors, de sant Dalmau Moner, frare del convent i professor de lògica que va renunciar al seu càrrec per amagar-se en una cova i afinar el seu esperit en l'ascesi i en l'oració.
De seguida vaig veure que anava pel bon camí.
El mural faria memòria de Sant Dalmau Moner, i la moral aniria pel camí de proposar-lo com a exemple d'alumnes i professors, no tant pel fet que hagués renunciat a les seves obligacions com pel fet d'haver entès que sense una feina dura amb ell mateix no hi havia possibilitats de cap mena. La moral del mural aniria, doncs, en el sentit de proclamar la feina amagada, intensa i ascètica com a condició necessària per forjar una personalitat intel·lectual sòlida i generosa. Eficaç.
A partir d'aquí, escollir la cova penitencial com a primer pretext de la pintura va ser fàcil, i més donat el meu treball d'aquests últims temps, enderiat en pedreres i penya-segats. ¿El motiu trobava la seva forma o bé la forma havia condicionat el motiu? No ho sé. Però la conjunció se'm presentà fèrtil i vaig tirar endavant. Vaig començar a fer croquis de roques amb cova.
Però un mural ha de "funcionar" en un espai arquitectònic concret, tant pel que fa al seu esperit com a la dimensió i a l'articulació de les seves masses, a la seva matèria i al seu color. Això no m'era cap obstacle. Coneixia bé el projecte de remodelació de l'edifici pel fet d'haver col·laborat amb els arquitectes —Jordi Bosch, Joan Tarrús i Santiago Vives— des del primer dia de discussió i em semblava del tot encertada la voluntat d'una intervenció valenta i radical, sí, però que de cap manera renunciés a l'esperit conventual i gòtic dels molts i esplèndids espais i elements que, aquí i allà, s'hi havien d'integrar. I aquest esperit conventual i gòtic havia d'estar marcat per la claredat en la concepció global del projecte i en l'ordenació dels espais, per una naturalitat lògica d'integració del vell i el nou, per la racionalitat constructiva i per l'austeritat dels materials. I pel color.
Recordo que un dia de discussió, durant l'elaboració del projecte, va sorgir el nom d'Assís —el nostre convent, un cop oberts tots els arcs de la façana, s'hi assemblaria sorprenentment— i, amb aquest nom, el de Giotto. A l'hora de decidir el color del totxo, de l'estucat, del paviment i de les fustes, els terres i rosats i blaus i ocres de Giotto hi van ser presents.
La meva pintura, per tant, també havia d'assumir l'esperit conventual i gòtic i és natural que això ho fes pels mateixos camins que ho havia fet la remodelació -que en el moment de plantejar-me jo el mural mostrava ja plenament l'encert de l'opció. Era clar que jo havia de comptar també amb la implicació de la història en el projecte, amb la racionalitat en l'ordenació dels volums, amb la claredat de la composició i amb el color. I, evidentment, l'ombra d'Assís i la de Giotto hi havien de ser d'alguna manera.
Les roques i les coves dels meus croquis es van emmirallar, doncs, en les roques i coves de Giotto, i els meus arbres en els seus, i els meus volums arquitectònics -la torre i la muralla- es van essencialitzar seguint les pautes de les seves representacions. Només que tot això, roques i arbres i arquitectura són, en Giotto, anecdòtics, formen part del fons, acompanyen la història. Aquí hi entra la radicalitat i la valentia: en el meu mural, el fons, l'acompanyament es convertiria en protagonista pictòric i la història hi seria només implícita. Giotto hauria pintat sant Dalmau Moner agenollat a la seva cova i, segurament, algun àngel voleiant pel cel. I el joves novicis de llavors haurien desitjat ser com el sant. Jo, el que proposo als joves estudiants d'ara -i també als professors, joves o no tant- no és que siguin com el sant eremita, sinó que facin el que ell va fer, que es posin al seu lloc. Per això la pintura evoca només el lloc, per tal d'incitar, tothom que hi passi pel davant, a posar-s'hi.
Ara bé, què hi va fer sant Dalmau Moner a la cova? ¿Com presentar-ho d'una manera ajustada, exacta i desitjable tant pels creients —pels quals un Sant és sempre un model— com pels descreguts —als quals la sola paraula "ànima" posa els pèls del cervell de punta? Va ser llavors quan se'm va acudir aquell vers —d'altra banda tan conegut— de Dante: Poi s'ascose nel foco che li affina. Dante no l'aplica pas a cap sant, sinó a Arnaut Daniel, il miglior fabbro, sí, però no pas per això lliure de passar pel purgatori. Tot lligava amb la meva moral. M'agradava que el vers fos de Dante, un poeta contemporani de Giotto i de la fundació del nostre convent i de sant Dalmau Moner, i que fos dedicat a Arnaut Daniel, un poeta provençal, l'únic que a la Commedia parla una llengua que no sigui el toscà. Per què no podia aplicar-lo a sant Dalmau Moner? No és l'ascesi també un foc que afina l'esperit? I a sobre m'agradava la paradoxa de comparar la cova, humida i freda i fosca, amb un foc. Així que vaig decidir incorporar una llegenda al mural, tal com sovint es feia a l'edat mitjana.
La pintura, amb una història explicada ni que sigui per absentiam, amb una cita, no bíblica però gairebé, i amb unes ressonàncies formals i unes gammes de color determinades, podia encaixar bé en aquell espai sense distorsionar-ne l'esperit.
Els croquis i els esbossos es succeïren fins a arribar al que vaig creure prou madur. Volia una pintura potent i plàcida alhora, lligada gairebé naturalment a l'entorn, com si sempre hagués estat allà...
Un cop acabada, vingué l'estranyesa del retorn a la vida quotidiana i aquell vell terror de pensar que només és real de debò allò que hem inventat.