La Creu de Catalunya (fragment)
Catalans tots, de genollons en terra.
Mireu allí lo signe de la Creu,
com de la Pàtria en la més alta serra
eixampla avui los braços,
per acostar-la amb tots sos fills a Déu.
Del castell de Don Jaume en l'alta torre
s'ha enarborat avui aqueix penó;
de son vaixell, que cap maror ensorra;
al cim de l'arbre mestre
brilla la Creu de nostra Redempció.
Mira-la tu, Mallorca: és la bandera
que de l'urpa et tragué del sarraí.
Mira-la tu, València: és la senyera
amb què lo gran En Jaume
se féu senyor de tan reial jardí.
Mira-la tu, ma dolça Catalunya;
altre Jaume Major te la portà;
és l'estendard que mai de tu s'allunya,
puix per son pal corria
la sang de Jesucrist que et batejà.
Ella al nàixer t'isqué com una estrella,
l'estrella virginal de ton matí;
te feres gran i altívola prop d'ella,
i aprés segles i segles,
te va guiant per gloriós camí.
Era en tes mans, era en ton cor fins ara;
deixa-la avui posar sobre ton front;
apar que Déu, en ella viu encara,
ne faça esplèndid trono,
des de Montseny per beneir lo món. [...]
Avet plantat al cor de nostra terra,
enfonsa més, enfonsa-hi tes arrels;
arriba fins als cors que et fan la guerra,
per entre branques deixa'ls
veure somriure l'ull blavís dels cels.
Eixampla més tes branques gegantines,
amb tes ales sopluja als catalans,
l'espanyola niuada i les veïnes;
abriga a tots los homes,
a tots la Creu de Crist nos fa germans.