Jo recordava amb enyorança l'habitació de la Rodona. Dos balcons s'obrien a la placeta arran de la brancada dels plàtans. S'abocaven a la vida familiar i veïnal. Una alegre i constant animació hi regnava. Colles de vailets —sovint jo feia per un més— jugaven a bales, a la xarranca, a «bèlit». La Pepa Mira xafardejava amb la carnissera, les minyones dels avis festejaven amb algun galifardeu, la Màlia, la Mèlia o la Mília escridassaven els menuts, els ventaven un clatellot mentre cridaven: «A casa, merdosa» (o merdós). Sense deixar d'escridassar, els arrossegaven estirant-los pel braç, mentre la mainada bramava... Res d'això no passava a la Pujada de Sant Martí, on les criatures semblaven inexistents i les mares, petrificades.
Si t'abocaves al balcó, veies la paret de l'església grisa i humida; si dirigies l'esguard cap amunt, albiraves una llenqueta de cel llarga i minsa... Del balcó de darrera, a casa nostra, a la Rodona, de Santa Eugènia, hom veia en primer terme, l'estesa de verdor del jardí dels avis, tota clapejada de peònies, hortènsies, dàlies o roses... La cinta mirotejant del rec, amb la seva fressa estimulant; més lluny encara, la taca fosca de les arbredes del Ter, els pujolets i serradells de Domeny, de Sant Gregori, de Santa Afra i, molt més lluny encara, les muntanyes sense nom que limitaven l'horitzó. El món, allí, era ample i lluminós.