Jardins que el temps em féu, jardins que celebrava
en sonets clars i amables, el temps dictant-me imatges.
Recordava de sobte paraules oblidades
que al meu frec renaixien i esdevenien cant.
I quan siguen passat unes mans que ara escriuen
uns versos i una gola que ara els diu en veu baixa
i la rosa que olore en vas de vidre amb aigua
i aquest so de Beethoven que em du el baf de l'estiu,
¿cremarà el mateix sol les mateixes hortènsies?
¿hi haurà sense els meus ulls un sol i unes hortènsies?
¿mai no tornaré a veure les palmeres que esguarde?
¿han de morir amb mi? Qui sap. Contemple l'hort,
vigorós, amb recança. I res més no m'importa.
Nord enllà hi ha una casa on amara la pluja
la gran heura del pati i on un poeta escriu.