Isabel a Castelló (Fragment)
Vers Castelló caminàrem tots dos.
Deixa, Isabel, que ara et diga i indique.
Entre les dents em passege les síl·labes
del nom d'amor i lletra de batalla,
aquell matí de flors de taronger,
entre barrancs i música molt cauta,
antiga pols que en estols s'enlairava,
com propugnant unes normes rupestres
de balls peluts i inofensives canyes, mentre una pedra roda i
cau a l'abisme repercutint, com tambor o metall,
en algun lloc secretament central.
Castelló d'horts i guitarres profundes! Cisterna, aljub,
ah plenitud dels temps!
La plenamar dels cultius, l'aigua oculta, terres carnals de
retallada gràcia,
el digne acer laboral de llegones,
un cel tibant com una vela immensa.
Olien molt els tarongers. Olien
a ardents amors que busquen matrimoni, fecunditats
d'atarantants nocturns
i castedats de lluminós origen.
Com un amor, l'olor dels tarongers
ens duia, folls, des d'una banda a l'altra. Vèiem els solcs
que escrivien a l'aigua lletres perdudes d'alfabet absort,
vèiem pujar aquell matí de parres,
aquell pujol del migdia ben fet
com un paller d'ors culminats i grans. Amb un sarment vaig
escriure el teu nom molt lentament, amb molt d'amor secret,
damunt la pols d'un camí qualsevol. M'hauria més estimat
d'arrapar-lo,
amb fosques ungles, al mur d'una cova perpetuant el nostre
amor anònim,
gesmil i anell, passió socarrada.
Sempre anirà el teu nom vinculat
a un Castelló de sol, crosta de pa,
aquell matí cruixidor i feroç
d'un sol d'Homer, de carros i collites! [...]
El nostre amor té el nom de Castelló
al seu bell mig, opulent, com un cànter.