I un dia es recordava
de quan aquell capvespre, a Montdragó,
vagava commogut...
– Hom bé podria
al·ludir ara aquella cabellera
de dona que sentia
esbullar-se per l'aire o per les seves
mans, aquell insomne
morat de la petita cala;
Odisseu o Petrarca, per ventura,
Súnion i tot allò que en diuen
Mediterrani... –
...aquell capvespre quan a dins la seva
soledat va comprendre
la soledat de tots, l'espant i l'ombra
que llambrega en l'esguard d'aquells dos homes
que en un cantó d'hivern amarg de pluja,
en el passeig dominical o en l'estibada
plataforma de l'òmnibus, es miren,
desconeguts, porucs, endevinant-se
sota el mateix penó soldats en ruta,
soldats a pas igual cap a la fosca.