I Montserrat prou és una lliçó,
i fa mil anys que us va donant l'exemple.
La pedra hi diu connubi i unió;
cada penyal, com element d'un temple,
contribueix al goig de la blavor.
Aquí, a cap roca no li escau el tracte
d'aquells que viuen amb un rei al cos,
i, humil, serveix dintre l'acord compacte
de l'enorme puresa del repòs.
I per això, el conjunt, es mostraria
a rull que el sabés veure, extasiat,
com un gran orgue amb gana d'harmonia,
o una corona amb urc de jerarquia,
o un castell amb respir de voluntat.
Però l'orgue, el castell i la corona,
no tenen altre honor
que el d'un immens gegant que s'abandona
a un desinteressat acte d'amor.
Tota la pedra dreta i decantada,
tot el múscul morat i safirí,
no han estat més, avui i ahir,
que una sola muntanya enamorada
d'aquesta Negra Augusta, vinculada
al blanc més tendre del més pur destí.
I aquesta Dona que a la pell reflecta
la profunda claror de l'ull immens
de l'Arcàngel, atònit i suspens
en contemplar-la tan perfecta;
i aquest prodigi de rocam blavós,
que, a desgrat de l'impuls que el clam excita,
disciplinat i rigorós,
s'adapta als límits d'una llei prescrita,
per a vosaltres els triava el cel;
i en el vostre paisatge, ja tan noble,
per a fer-lo més noble, i més model
de la díscola sang del vostre poble,
us el plantà en el punt més avinent
i més net d'horitzons, i fet a mida,
perquè en guaitar-los, comprengués la gent
que era el vostre país lloc eminent
i terrenal escorça preferida
de la tendresa de l'Omnipotent.