I el mussol, amb els aires cançoners
d'aquell que sempre sembla que descansi
i s'ha tornat feixuc i ranci
de tant dormir amagat als olivers,
però que sap una llargària
dels ossos i l'aroma del passat,
i remuga en el blau de Montserrat
la seva vida fosca i sedentària;
no perquè el llop en tingui una sorpresa,
ni perquè el llop se n'hagi de servir,
sinó amb el to de qui per ell s'ho resa,
el mussol lentament comença a dir:
"¿Veus la muntanya, allà on el gep s'ensota
i a la vora mateix de l'estimball?
¿No hi endevines com un gran cavall,
i allà no hi veus la pota?
¿No et sembla com si estés encabritat,
com si li fessin nosa mos i brida?
Doncs, guaita'l bé, que és el Cavall Bernat,
i escolta, que la història et ve a la mida. [...]
Però entre aquestes bèsties, pasturava
un cavallàs, que era el Cavall Bernat,
i renillant esperitat
era d'ànima prava;
perquè volia rompre aquest castell
a cops de ferradura,
i no hi havia penya dura
contra la seva guitza de martell.
Fins que un dia fou tan avalotat,
que El-qui-desferma-el-vent, a i cops de vara,
el deixà estabornit i estenallat
en el mateix indret on tu el veus ara.
I escolta, llop: si et creus que aquests turons
són els patíbuls de la teva gana;
que aquí no hi ha unes lleis i unes raons,
i que la pedra no és qui mana,
per molt que t'encarcaris de ronyons,
t'hi esclafaran com una corcollana.
Que no és sols el cavall; altres gegants
aquí volien esbullar les troques,
i aquests cingles per ells no eren prou grans;
i El-qui-desferma-el-vent alçà les mans
i va deixar-los convertits en roques.