Història d'un xiprer
Ens el vam quedar sobretot per la vista. És un pis alt i assolellat, que dóna a migdia. Al fons, en dies clars, veiem el Montseny, que avui està una mica nevat. En primer terme, les casernes de Girona que, precisament quan ens instal·làvem al barri, els militars començaven a abandonar. No era un paisatge bonic, però tenia el magnetisme dels llocs estranys. Darrere els murs ingènuament defensats amb trossos de vidre, s'estenien els barracons elementals, una mica sinistres, que havien servit d'oficines o de residència de soldats. A l'entorn d'aquests edificis, hi havia diversos patis de ciment envaïts d'herbes, jardins, garatges, places d'armes i uns plàtans per fer ombra. Presidia el conjunt un palauet inconsistent, decorat amb típics relleus del neoclassicisme barat del primer franquisme. A la façana, en lletres daurades que cada setmana un soldat s'entretenia a brunyir, es llegia: "Todo por la patria".
Encara hi havia soldats, quan hi vam arribar. Un escamot de sis o set nois desfilava cada matí desmenjadament. Abans d'asseure'm davant de l'ordinador, jo me'ls mirava amb una certa recança (quan els cabells blanquegen, fins els records més estúpids provoquen recança). I al llarg de la jornada, de tant en tant, per distreure'm, mirava per la finestra. Vaig arribar a controlar amb força detall la minsa vida militar que aquells edificis buits contenien. Uns quants soldats feien de jardiners i podaven pulcrament els arbustos. Uns altres feien d'oficinistes, reclosos al barracot més ben conservat. Els que feien guàrdia marcaven el temps. Jo els veia sortir en filera, amb el fusell recolzat a l'espatlla, un-dos, un-dos, cap a les garites.
La rutina militar era lenta, però curiosament tenaç. Els diaris locals explicaven que els militars abandonarien ben aviat les casernes i que, en el gran terreny que s'obtindria de l'enderroc, s'hi alçarien uns quants blocs d'habitatges i s'hi faria un gran parc. Però els soldats de manteniment continuaven treballant fins i tot als edificis militars més desballestats, com si no hagués de passar res. Reparaven la teulada, ampliaven l'antena, revisaven les instal·lacions elèctriques, pintaven de color verd les finestres del palauet del general. La tenacitat d'aquells militars era ben representativa de la condició humana. També la nostra vida penja d'un fil, sobretot quan comencem a fer anys, però, si no ens ho impedeix cap malaltia greu, fem fins a l'últim moment allò que potser només seria justificable si tinguéssim l'infinit assegurat.
Després de sopar, quan la nit queia sobre la ciutat, Lourdes, que estava molt contenta amb el pis nou, m'estirava cap al finestral del menjador i, a les fosques, passàvem una estona contemplant, com si fos nostre, l'ubèrrim jardí del general. L'enllumenat, massa trist, donava al jardí un aire romàntic molt adient. Contemplàvem els pins altius, de poderosa estampa romana, els venerables plàtans, l'eucaliptus ufanós. L'arbre preferit de Lourdes era un xiprer. Se'l va fer seu. Un xiprer solitari, que s'alçava no pas com aquests d'ara, tan prims i lineals, sinó arrodonit, cònic, femení. Cada vespre ella se'l mirava i somreia sense dir res.
Han passat anys. Tot allò se'n va anar en orris. Allà s'hi van fer uns quants edificis d'habitatges i el parc. Un estany amb passarel·la, una muntanya artificial, pèrgoles sobre un passeig de ciment, graderies, un camp de gespa. Els venerables arbres del jardí del general donen el toc de noblesa a aquest parc que, com s'esdevé amb totes les novetats arquitectòniques, té un aire exhibicionista i presumit. El nostre xiprer encara hi és. Barrejat amb arbres més joves, juntament amb els quals escorta el passeig de la pèrgola. Vam deixar de veure'l. Un dels nous edificis ens va cegar la visió del jardí del general. El xiprer va desaparèixer de la nostra vista i va entrar per la finestra dels joves que habiten els nous pisos.