Hem parat a Boí, poble menudíssim amb esglesieta romànica que arrecera uns pocs carrers quasi amagats. En un bar ocult al fons d'un carreró, una colla d'esquiadors feien xivarri. Ens hem escalfat i després hem passejat una estona per dreceres gelades. Mentre es feia de nit ha tornat a nevar, molt a poc a poc, amb la indolent parsimònia d'un badall. Hem sopat amb gana.
Avui al matí hem pujat a veure les esglésies de Taüll. El gel ens obligava a conduir, i també a caminar, amb precaució. El dia passava del sol crepitant sobre la neu als núvols d'un gris d'alumini a intervals curts, amb les ràpides oscil·lacions habituals en la muntanya. En Santa Maria, més allunyada, més petita, vaig recordar una vella anotació: <<Abans d'entrar en una església romànica: no traduir, sinó projectar-se; no de l'època a mi, sinó jo a l'època. La fascinació de ser un home del segle XII mirant Taüll, no la de convertir Taüll en un indret avinent a un home del segle XX.›› Esforç, no sé si fructuós, de seguir aquest consell mentre contemple la reproducció dels frescos, candorosos, a l'interior del temple.
Enmig del decorat tumultuós de les muntanyes, encara es destaca més la reclosa humilitat de les dues esglésies i alhora l'orgull de les torres llombardes elevant les seues arqueries cap al cel. Sembla un escàs recer contra la magnitud dels elements que les envolten, però han resistit. Després, baixem a Sant Climent i contemplem la vall als nostres peus. Es veuen bé Boí, Durro, Erill la Vall, poblets de joguet amb campanars llombards en blanc i negre. La neu cobreix els relleus i els suavitza, en forma una mena de quinta essència assossegada. Intensa bellesa de tot. Exaltant i alhora aquietadora.