He sentit dir moltes vegades que en Tísner és polifacètic. No m'agrada aquesta paraula. És com dir que és un tastaolletes, i això, encara que ho digui ell, no és veritat. És un home que té una sola cara, però moltes facetes, algunes de les quals l'interessen de veritat, algunes de les quals són només un joc. En una entrevista recent li demanaven:
—Tísner, què et sents més: escriptor, periodista, pintor, ninotaire?
I ell contestava:
—Pintor quan pinto, escriptor quan escric, ninotaire quan feia acudits, periodista quan feia articles...
Així és en Tísner: fa les coses seriosament. Que no vol dir avorridament. Les que l'interessen i les que són un joc.
D'ençà que el conec, ha fet de pintor (tinc dos, tres quadres d'ell), d'escriptor, d'assagista. S'ha fet popular pels seus mots encreuats, per les definicions que, moltes vegades, són poesia i, de vegades, són caparrudesa, però sempre plenes d'intel·ligència. Ha fet política, i la seva presència ha estat cabdal durant el franquisme i després. Va ser membre de la Permanent d'Intel·lectuals de l'Assemblea de Catalunya, va participar activament en el Congrés de Cultura Catalana i va ser durant molt temps un dels puntals de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És del Barça, i una vegada em va convidar a tribuna a veure jugar en Cruyff! Ha fet escenografia teatral, ha fet dibuixos, ha fet articles, és l'autor de la Norma(lització) lingüística, no li agrada la llengua light, voldria que el vós suplantes el vostè i no al contrari. Fa conferències, participa en taules rodones. Va recrear el PEN Club Català (tot i que, ara, els jovenets ho hagin oblidat) i en va ser secretari fins que es va fer un encontre a Barcelona, l'any 1978. I, també, avi unes quantes vegades, i l'han operat de pedres i de cataractes...